Mindfulness – Sortir de l’armari

Sovint la gent em pregunta per què explico que sóc asperger. I l’habitual és que no ho entenguin, i/o que no comparteixin el fet que ho digui obertament.

Doncs a la tercera sessió de mindfulness m’ha passat quelcom que il·lustra perquè ho faig, perquè (quasi) sempre ho explico de forma oberta i proactiva.

M’haig de remuntar a la primera sessió, fa tres setmanes, quan després d’una primera introducció la professora va fer una pregunta a tots els alumnes: “Qui ets?”.

Però cap alumne va respondre a la pregunta de “qui ets”, en comptes d’això explicaven a què es dedicaven o perquè estaven allí.

En canvi jo (com a bon asperger) vaig respondre a la pregunta de forma literal:

“Sóc en Carles, sóc una persona (em vaig quedar en blanc), sóc molt racional, sóc enginyer, i sóc asperger.”

Com es pot veure, vaig aprofitar per “sortir de l’armari” amb estil, però va passar desapercebut, o això em pensava jo!

Tornant al present, la professora ens ha fet fer un petit exercici on havíem d’explicar un moment del dia que haguéssim actuat amb pilot automàtic (o amb impulsivitat) i havíem d’apuntar entre altres coses com ens havíem sentit, les emocions que havíem sentit en aquell moment impulsiu. Però no sabia explicar-ho, de fet no sabia que havia sentit, i he deixat la columna de les emocions en blanc.

Un cop fet, la professora ha preguntat si algú volia llegir el seu exercici. M’he ofert voluntari i he començat a llegir/explicar l’exercici. Fins que he arribat a la columna “Emocions”. He dit que no tenia res apuntat perquè no sabia com m’havia sentit. Tot seguit la professora m’ha ajudat a ficar nom i descriure el que podia haver sentit en la situació que explicava!

Però en paral·lel una companya de classe, que casualment estava al meu costat, em diu: “Clar, ets asperger, i això de les emocions et costa”.

I la professora respon: “Ja ho sé, per això l’estava ajudant”.

M’he quedat sorprès, gratament sorprès. No esperava aquesta resposta de dues persones a la vegada.

Doncs per coses com aquestes són per les que explico que sóc asperger. Perquè gràcies a explicar-ho, em coneixen una mica millor, i per tant em podran ajudar en cas que sigui necessari. De fet ara sé que quan en el curs tingui problemes per descriure les emocions, si cal, em donaran un cop de mà.

Com a conclusió: si l’altra persona és poc receptiva, és indiferent si se li explica o si no s’explica.

Però i si l’altra persona és receptiva? Segurament ens podran ajudar en les nostres dificultats amb més facilitat.

Deixa un comentari