Respostes concretes a preguntes concretes #7 – Dubtes sobres l’asperger

La Sonia ha fet aquest comentari/pregunta a l’entrada  sobre el Dia internacional de la Síndrome d’Asperger:

Hola!! He trobat aquest blog de casualitat i m’agrada molt! Però la veritat és que tinc dubtes…
En principi, no sóc autista ni asper, però un parell de persones m’ho han plantejat: la meva exparella i la meva germana. Jo llegeixo coses i sí, en algunes m’identifico molt, especialment a les curiositats, he rigut molt quan he llegit la de “però això no li passa a tothom?” perquè és el que estava pensant, que potser molts trets en passen per ser introvertits (com no mirar els ulls).

Les coses que em passen a mi i deia la meva ex parella que eren TEA:
-Hipersensiblitat al so, això és el pitjor, ho escolto TOT, tot em molesta, per dormir necessito taps i si no en tinc o els sons els traspassen, no puc dormir (literalment). De petita arribava a desitjar estar mig sorda per no sentir tantes coses.
-Hipersensibilitat al tacte, llindar del dolor molt baix. Tot i que em passa al revés d’un post que he vist, si tu no notes la gana, la set, el pipi… jo ho notot molt.
-Em posa nerviosissima que em toquin.
-Sóc molt patosa, moltíssim, ho tiro tot, ensopego, coordino malament
-M’ha fet gràcia lo de les postures estranyes, perquè també ho faig.
-Feia una lletra horrible (però molts altres nens també)
-També sóc molt especial per menjar, els gustos forts no els puc menjar, però això és per tiquismiquis.
-Segons la meva ex parella, quan ell posava un exemple per alguna cosa, jo em posava a discutir l’exemple en comptes d’englobar-lo dins del que discutíem, i havia llegit que això és un tret TEA.
-Una amiga que és dibuixant em va dir que no tenia sensibilitat artística, ja que em va ensenyar una vinyeta que havia fet d’una situació romàntica i li vaig explicar que no m’agradava ja que donava una idea tòxica de l’amor. Suposadament m’hi havia d’identificar. Té un munt de vinyetes sentimentals i no m’identifico amb cap. Tampoc me n’ha ensenyat més perquè mai comentava el que ella volia.
-Costums repetitius, però vaja, no em sembla tan estrany comprar sempre les mateixes marques i el mateix menjar al super.
-El tema dels patrons, per exemple em conec com van els semàfors de vianans de l’eixample, si surto de la feina i el semàfor està verd sé com em trobaré tota la resta de semàfors. Fins al punt que m’espero perquè hi hagi la convinació que a mi m’agrada.
-M’han d’avisar constantment que “si ve aquest no diguis x” perquè la cago moltes vegades dient coses que suposadament no he de dir quan hi ha una persona… això m’ha portat més d’un problema. Per exemple una vegada el jefe estava parlant amb una persona que és molt pesada i va dir “marxo, que tinc una entrevista en una hora”, jo vaig recordar-li que aquell dia no en tenia cap, però ell ja ho sabia, ho havia dit com excusa (té sentit,però no se’m va acudir). Coses així em passen sovint.
-Tema introversió, ho sóc molt, em costa parlar amb els altres, tinc fòbia a trucar per telèfon i enviar àudios de whatsapp, també a les vídeotrucades, etc. res de nou.
-No dic mai que estimo molt i coses així, no em surt, però és pel meu caràcter. La gent que ho diu molt i a tothom em sembla que no és sincera.
-Passar dos o tres dies fora de casa, amb amics, és un suplici. M’ho passo molt bé el primer dia, el segon em costa, i al tercer em costa parlar de l’esgotada que acabo.
-De petita tenia una caixa amb objectes curiosos que recollia pel carrer i amb els que sentia un vincle. La meva mare la va llençar perquè deia que recollia brossa -.-
-També era un suplici pels meus pares portar-me a llocs perquè acabava muntant un numeret quan m’agobiava. Això he llegit que ho fan molts nens TEA, però els meus pares em van dir que jo ho feia per cridar l’atenció.

Ara bé, coses amb les que NO semblen TEA:
-Tinc dos grups d’amics i estic còmoda amb ells, i els hi caic bé. Durant l’adolescència sí que no tenia amics, però d’adulta he trobat gent per Internet amb les meves aficions. Pel meu aniversari venen 15 persones i tots són bons amics.
-Sempre somric, sóc molt alegre i positiva. De primeres caic bé per això.
-La gent em veu de confiança.
-No sóc un geni, tinc una intel·ligència molt normal. Habilitat especial com a molt la bona memòria. La resta de coses doncs sóc com una persona que ha anat a la universitat, dins la mitjana.
-Hi ha coses noves que em fan il·lusió, no m’espanta especialment provar coses noves. Sí que sóc rutinària però si la rutina és avorrida ho passaria malament.
-Els meus amics diuen que tinc les meves coses, com tothom, però que no sóc tan estranya.

Per això no m’agrada posar-me etiquetes. Tinc moltes coincidències amb TEA, sí, però ho sóc? Potser només és la manera de dir que les persones TEA i les que no ho som compartim més del que creiem. Crec que coincideixo en coses petites, però moltes poden ser explicades per introversió o simplement tenir un caràcter concret (sóc poc sentimental i sincera, què hi farem). Tampoc són coses super fortes, puc fer vida normal, només curiositats que fa que la gent que em té més tracte acabi de vegades amb les mans al cap.

Perdó pel toxtaco!! jaja

Uou, m’encanta el teu toxtaco!!

De fet el podria haver escrit jo mateix, quan vaig començar amb el procés de diagnòstic, ja que tenia dubtes molt similars. És comú entre els aspergers no diagnosticats el fet de no reconèixer alguns dels símptomes, o de normalitzar-los.

Al principi també em deia (o em deien) les mateixes coses que dius tu:
“Però això no ens passa a tots”
“Això és per tiquismiquis”
“A molts altres nens també els passa”
Etc.

El problema és, que hem normalitzat o interioritzat els “símptomes” aspergers. I els hem acabat minimitzant o pensem que és el majoritari o que li passa a tothom.

I no, no li passa a tothom.

Un altre problema és que ens prenem els “símptomes” de forma literal. Per exemple: “els aspergers caminen de puntetes”. I jo m’imaginava al “Pedro Picapiedra” (quan juga a bolos), i pensava; “no, jo NO camino de puntetes”.

Ara bé, des de petit m’han intentat corregir la meva forma de caminar, perquè fico poc el taló, i acabo caminant … de puntetes! Així que si, camino de puntetes (no literalment) i no n’era conscient.

I com fas tu, tenia una excusa per cada un dels símptomes de l’asperger, per exemple:

• Em molesta la llum -> ulls blaus.
• Raro per menjar -> gust massa sensible.
• Mala lletra -> el cervell em va més de pressa que la mà.
• Etc.

Et comento les coses que dius que no et fan TEA, i no per fer-te un diagnòstic a distància, sinó per si et serveix per prendre consciència:

-Tinc dos grups d’amics i estic còmoda amb ells, i els hi caic bé. Durant l’adolescència sí que no tenia amics, però d’adulta he trobat gent per Internet amb les meves aficions. Pel meu aniversari venen 15 persones i tots són bons amics.

Que els aspergers no puguem tenir amics, és un mite. Els aspergers podem i tenim amics, simplement ens costa molt més que als neurotípics.

A més, el que descrius, és l’habitual en els TEA, sobretot en les dones TEA.

-Sempre somric, sóc molt alegre i positiva. De primeres caic bé per això.

Els aspergers somriem, i molt. El problema el tenim que a vegades somriem quan no toca, o somriem de forma no natural. De fet, hi ha el que s’anomena “somriure TEA”.

Els extrems no són bons, és normal somriure sempre? Podria ser que fos un somriure après.

I els aspergers solem caure bé de primeres (mirar següent punt).

-La gent em veu de confiança.

És que els aspergers som de confiança!

De fet, és un dels trets aspergers que sempre es diu com a punt positiu nostre: no mentim (o ens costa mentir), no tenim agendes ocultes, no portem males intencions, en resum, som de confiança!

-No sóc un geni, tinc una intel·ligència molt normal. Habilitat especial com a molt la bona memòria. La resta de coses doncs sóc com una persona que ha anat a la universitat, dins la mitjana.

Que els aspergers tots som uns genis, és un altre mite. 

La distribució de CI en l’asperger segueix la campana de gauss igual que amb els neurotípics, o sigui hi ha aspergers amb un CI baix, molts aspergers amb una intel·ligència molt normal, i uns pocs amb altes (o bones) capacitats.

-Hi ha coses noves que em fan il·lusió, no m’espanta especialment provar coses noves. Sí que sóc rutinària però si la rutina és avorrida ho passaria malament.

Aquí hi ha un problema de literalitat. Als aspergers ens agrada i necessitem la rutina. Però no vol dir que no ens agradi fer coses noves.

Si un dia un amic em truca i em diu per anar a fer un cafè, jo estaré encantat i acceptaré. No em suposarà cap trauma trencar la rutina, això sí, acabaré esgotat per culpa del canvi de rutina.

No és que no ens agradin els canvis, sinó que preferim o ens va millor la rutina.

-Els meus amics diuen que tinc les meves coses, com tothom, però que no sóc tan estranya.

Aquesta és una de les frases més repetides als aspergers. Si em donessin un euro per cada cop que m’han dit la mateixa frase, tindria uns 30 o 40 euros.

Els aspergers adults no diagnosticats, acabem fingint i mostrant una casa que no és la real. Això fa que la gent que ens envolta no ens cregui quan els diem el que ens passa.

En resum, cap dels trets “no TEA” que descrius és realment un “no TEA”, al contrari, són típics dels TEA adults no diagnosticats.

Per acabar, però no per això menys important, un diagnòstic no és una etiqueta!

Un diagnòstic és una eina que et permet obtenir ajuda, accedir a un tractament adequat i demanar suport.

Un diagnòstic és una eina d’autoconeixement, per créixer, per millorar i per entendres millor.

Ja ho he dit, però gràcies pel teu missatge! M’ha encantat :-)