Sóc Asperger
Mite: “Els aspergers no tenen maldat“.
Realitat: El diagnòstic d’asperger no ens converteix en bones persones. Estaria bé que fos veritat, però no ens salvem de tenir debilitats o pecats.
Així que, per desgràcia, ens podem trobar amb aspergers amb maldat (o males persones). Continua llegint «Mites sobre l’asperger #12»
Mite: “Els aspergers no són sociables“.
Realitat: A tots ens manquen les habilitats socials. Però malgrat això, la majoria d’aspergers som molt sociables i tenim ganes de socialitzar, però no sabem com fer-ho!
Així que trobarem molts aspergers (la majoria) que sí que volem i necessitem socialitzar. Com deia, malgrat les dificultats en les habilitats socials.
També trobarem aspergers que no es volen relacionar o que no volen interactuar amb altres persones. Podríem discutir si és perquè realment no volen, o pel contrari, perquè hi ha traumes, però això ja és un altre tema.
Així que en general, som sociables, però no sabem com fer-ho!
Mite: “Els aspergers no tenen sentit de l’humor“.
Realitat: Em fa gràcia aquest mite, perquè sí que tenim sentit de l’humor (i molt), però és diferent dels neurotípics.
A vegades no entenem alguns acudits o bromes dels neurotípics. I al revés: la gent no entén el nostre sentit de l’humor.
El nostre sentit de l’humor sol ser “negre” o literal. I alguns aspergers inclús fem servir l’humor com a mecanisme de defensa o per relacionar-nos.
Mite: “Tots els aspergers són diferents“.
Realitat: Totes les persones són diferents, inclosos els aspergers. Però a la vegada tenim moltes coses en comú i les característiques principals són les mateixes.
De fet, una de les coses bones que aporta el diagnòstic és saber que no estàs sol, que hi ha persones que el passa el mateix o que viuen igual que tu.
I cada veig més clar tot el que compartim, els aspergers, entre nosaltres, i la gran quantitat de coses que tenim en comú.
Evidentment sense oblidar que som persones, i que només per això ja som tots diferents.
Potser no cal insistir tant o ficar tanta èmfasi a dir que tots som diferents?
Mite: “Els aspergers no poden estudiar a la universitat”.
Realitat: Molts aspergers hem anat i estudiat a la universitat, i ens hem tret titulacions universitàries.
Mite: “Tots som una mica aspergers”.
Realitat: El cervell d’una persona asperger funciona diferent que el cervell neurotípic, i només per tenir similituds en un (o més) símptomes de l’asperger no et converteix en asperger, ni et fa ser una mica asperger.
És com si … Continua llegint «Mites sobre l’asperger #7»
Mite: “L’asperger millora amb l’edat”.
Realitat: L’asperger no millora, no passa i no desapareix amb l’edat. Continua llegint «Mites sobre l’asperger #6»
Mite: “Els aspergers no saben mentir” o “Els aspergers sempre diuen la veritat” o “Els aspergers són molt sincers”.
Realitat: Els aspergers sabem mentir. I alguns pot ser que igual o millor que els neurotípics.
El problema (o la dificultat) radica en el fet que no sabem en quin moment s’ha de mentir i en quin moment s’ha de dir la veritat.
No portem bé la mentida social. Malgrat que en alguns ambients es digui el contrari, la mentida social és molt necessària per viure en societat. Tant per un mateix com per no fer mal als altres. I els aspergers no sabem quan mentir socialment. Continua llegint «Mites sobre l’asperger #5»
Text de la imatge: “És un trastorn infantil”.
Realitat: els nens i nenes diagnosticats amb asperger, creixen i es converteixen en aspergers adults.
Antigament es considerava l’autisme com un trastorn infantil. Un exemple és l’associació “National Autistic Society”, que quan es va fundar es deia “Society for Autistic Children”, i per si no era suficient, el seu primer logo era una peça de puzle amb un nen plorant a dintre. Continua llegint «Mites sobre l’asperger #3»
Text de la imatge: “No mirem als ulls”.
Realitat: naixem sense l’habilitat de mirar als ulls, però ho podem aprendre!
Encara hi ha persones (i psicòlegs) que pensen que si mirem als ulls, ja ens descarta del diagnòstic d’asperger.
La realitat és que, els aspergers, no naixem amb aquesta habilitat innata com els neurotípics, però al llarg dels anys alguns aspergers ho podem aprendre a fer o com a mínim a fingir-ho.
També hi ha aspergers que ho han perfeccionat tant que miren als ulls amb aparent normalitat/naturalitat.
En tots els casos, ens costa un gran esforç fer-ho.
Personalment he après a fingir-ho, quan realment miro al voltant dels ulls. Però és quelcom conscient, he de pensar “ara toca mirar als ulls”.
Sols miro als ulls a persones que conec molt o que tinc molta confiança, i quan ho faig m’aporta poca informació i m’és incòmode. I com més cansat, nerviós o estressat estic, menys puc mirar als ulls o fer veure que miro als ulls.