Respostes concretes a preguntes concretes #11 – Diagnòstic en noies/dones adultes

Les últimes tres preguntes que m’han fet a través del blog casualment (o no) tracten del mateix tema: noies/dones que em pregunten com i on fer-se el diagnòstic. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #11 – Diagnòstic en noies/dones adultes»

Xerrada Virtual a Instagram – Dissabte 28 de març

Aquest dissabte tenia programada una xerrada a Tarragona, que s’ha hagut de suspendre per culpa del coronavirus.

Així que al seu lloc he decidit fer una xerrada virtual per respondre les vostres preguntes! Continua llegint «Xerrada Virtual a Instagram – Dissabte 28 de març»

Respostes concretes a preguntes concretes #9 – Diagnòstic

Acabo de trobar el teu blog, primer donar-te les gràcies per tota aquesta informació. El meu fill té 14 anys, una professora a 5è, em va insinuar que podria ser asperger. Realment, jo mai havia sentit a parlar i vaig començar a llegir sobre el tema, no ho veia clar. Avui llegint el teu blog, i al ser en primera persona m’he adonat que molts dels comportaments que té són similars. Però ara em plantejo…. Per on començo, com el puc ajudar… on el porto perquè el puguin diagnosticar. Si em poguessis ajudar…. Moltes gràcies

Bona pregunta, i de fet és una pregunta recurrent que m’han fet diverses vegades!

Per desgràcia, obtenir el diagnòstic no és fàcil (i com més gran és la persona pitjor). I depenen d’on es faci pot ser un procés llarg i dur (i car).

Però no puc deixar d’insistir l’important que és el diagnòstic precoç, per poder treballar, per exemple les habilitats socials, quan el cervell encara té certa plasticitat. A més, amb el diagnòstic et permetrà trobar les eines adequades per ajudar, no és el mateix ajudar a un TEA que a un NT o  que a un TDAH, etc.

Tornant al tema: perquè et facin el diagnòstic hi ha diverses opcions, públiques i privades, i segons l’edat o el lloc d’on siguis és millor un lloc o un altre. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #9 – Diagnòstic»

Respostes concretes a preguntes concretes #8 – Estic perduda

La Berta pregunta a través del blog:

Hola Carles! No se per on començar. Tinc 39 anys i tota la vida he tingut problemes per a relacionar-me amb la gent, mantenir una relació, o inclús una feina. Casi no tinc amics i quan en tinc duren poc. Em sento sola i de vegades m’agrada, però fa anys que no se qui sóc i visc per agradar als altres. Si no és estrictament necessari puc estar inclús una setmana sense sortir de casa i cada vegada m’agrada menys la gent. Estic perduda. Sóc mare d’una petita de casi 4 anys i de vegades sento que no seré bona mare per a ella. No se que em passa, em sento incompresa i com si no encaixés enlloc. Què puc fer? Gràcies per llegir-me

Hola Berta!

T’entenc, m’he sentit igual (moltes vegades) al llarg de la meva vida, i sé que no és fàcil. De fet, és com ens sentim molts aspergers adults abans de ser diagnosticats. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #8 – Estic perduda»

Respostes concretes a preguntes concretes #7 – Dubtes sobres l’asperger

La Sonia ha fet aquest comentari/pregunta a l’entrada  sobre el Dia internacional de la Síndrome d’Asperger:

Hola!! He trobat aquest blog de casualitat i m’agrada molt! Però la veritat és que tinc dubtes…
En principi, no sóc autista ni asper, però un parell de persones m’ho han plantejat: la meva exparella i la meva germana. Jo llegeixo coses i sí, en algunes m’identifico molt, especialment a les curiositats, he rigut molt quan he llegit la de “però això no li passa a tothom?” perquè és el que estava pensant, que potser molts trets en passen per ser introvertits (com no mirar els ulls).

Les coses que em passen a mi i deia la meva ex parella que eren TEA:
-Hipersensiblitat al so, això és el pitjor, ho escolto TOT, tot em molesta, per dormir necessito taps i si no en tinc o els sons els traspassen, no puc dormir (literalment). De petita arribava a desitjar estar mig sorda per no sentir tantes coses.
-Hipersensibilitat al tacte, llindar del dolor molt baix. Tot i que em passa al revés d’un post que he vist, si tu no notes la gana, la set, el pipi… jo ho notot molt.
-Em posa nerviosissima que em toquin.
-Sóc molt patosa, moltíssim, ho tiro tot, ensopego, coordino malament
-M’ha fet gràcia lo de les postures estranyes, perquè també ho faig.
-Feia una lletra horrible (però molts altres nens també)
-També sóc molt especial per menjar, els gustos forts no els puc menjar, però això és per tiquismiquis.
-Segons la meva ex parella, quan ell posava un exemple per alguna cosa, jo em posava a discutir l’exemple en comptes d’englobar-lo dins del que discutíem, i havia llegit que això és un tret TEA.
-Una amiga que és dibuixant em va dir que no tenia sensibilitat artística, ja que em va ensenyar una vinyeta que havia fet d’una situació romàntica i li vaig explicar que no m’agradava ja que donava una idea tòxica de l’amor. Suposadament m’hi havia d’identificar. Té un munt de vinyetes sentimentals i no m’identifico amb cap. Tampoc me n’ha ensenyat més perquè mai comentava el que ella volia.
-Costums repetitius, però vaja, no em sembla tan estrany comprar sempre les mateixes marques i el mateix menjar al super.
-El tema dels patrons, per exemple em conec com van els semàfors de vianans de l’eixample, si surto de la feina i el semàfor està verd sé com em trobaré tota la resta de semàfors. Fins al punt que m’espero perquè hi hagi la convinació que a mi m’agrada.
-M’han d’avisar constantment que “si ve aquest no diguis x” perquè la cago moltes vegades dient coses que suposadament no he de dir quan hi ha una persona… això m’ha portat més d’un problema. Per exemple una vegada el jefe estava parlant amb una persona que és molt pesada i va dir “marxo, que tinc una entrevista en una hora”, jo vaig recordar-li que aquell dia no en tenia cap, però ell ja ho sabia, ho havia dit com excusa (té sentit,però no se’m va acudir). Coses així em passen sovint.
-Tema introversió, ho sóc molt, em costa parlar amb els altres, tinc fòbia a trucar per telèfon i enviar àudios de whatsapp, també a les vídeotrucades, etc. res de nou.
-No dic mai que estimo molt i coses així, no em surt, però és pel meu caràcter. La gent que ho diu molt i a tothom em sembla que no és sincera.
-Passar dos o tres dies fora de casa, amb amics, és un suplici. M’ho passo molt bé el primer dia, el segon em costa, i al tercer em costa parlar de l’esgotada que acabo.
-De petita tenia una caixa amb objectes curiosos que recollia pel carrer i amb els que sentia un vincle. La meva mare la va llençar perquè deia que recollia brossa -.-
-També era un suplici pels meus pares portar-me a llocs perquè acabava muntant un numeret quan m’agobiava. Això he llegit que ho fan molts nens TEA, però els meus pares em van dir que jo ho feia per cridar l’atenció.

Ara bé, coses amb les que NO semblen TEA:
-Tinc dos grups d’amics i estic còmoda amb ells, i els hi caic bé. Durant l’adolescència sí que no tenia amics, però d’adulta he trobat gent per Internet amb les meves aficions. Pel meu aniversari venen 15 persones i tots són bons amics.
-Sempre somric, sóc molt alegre i positiva. De primeres caic bé per això.
-La gent em veu de confiança.
-No sóc un geni, tinc una intel·ligència molt normal. Habilitat especial com a molt la bona memòria. La resta de coses doncs sóc com una persona que ha anat a la universitat, dins la mitjana.
-Hi ha coses noves que em fan il·lusió, no m’espanta especialment provar coses noves. Sí que sóc rutinària però si la rutina és avorrida ho passaria malament.
-Els meus amics diuen que tinc les meves coses, com tothom, però que no sóc tan estranya.

Per això no m’agrada posar-me etiquetes. Tinc moltes coincidències amb TEA, sí, però ho sóc? Potser només és la manera de dir que les persones TEA i les que no ho som compartim més del que creiem. Crec que coincideixo en coses petites, però moltes poden ser explicades per introversió o simplement tenir un caràcter concret (sóc poc sentimental i sincera, què hi farem). Tampoc són coses super fortes, puc fer vida normal, només curiositats que fa que la gent que em té més tracte acabi de vegades amb les mans al cap.

Perdó pel toxtaco!! jaja

Uou, m’encanta el teu toxtaco!!

De fet el podria haver escrit jo mateix, quan vaig començar amb el procés de diagnòstic, ja que tenia dubtes molt similars. És comú entre els aspergers no diagnosticats el fet de no reconèixer alguns dels símptomes, o de normalitzar-los.

Al principi també em deia (o em deien) les mateixes coses que dius tu:
“Però això no ens passa a tots”
“Això és per tiquismiquis”
“A molts altres nens també els passa”
Etc. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #7 – Dubtes sobres l’asperger»

Respostes concretes a preguntes concretes #5 – Com ajudar un asperger que no accepta el diagnòstic?

La Noèlia em pregunten a través del blog:

Hola, fa temps que et segueixo per Facebook i que tenia ganes d’escriuret. Acabo de llegir l’ultim Post i m’he decidit. Tinc un cosi de 24 anys, Ricard, que fa cosa de 4 anys va ser diagnosticat Asperger, al principi del diagnòstic jo vaig estar amb ell uns dies a Anglaterra i va estar molt molt bé si ho comparo amb ara. Ha viatjat molt, sol amb 18 anys, es la seva obsessió i li encanta la història i les pel·lícules antigues. El principal problema és que No accepta el seu diagnòstic i es molt difícil comunicar-se amb ell, a no se que li parlis dels seus interessos. La seva història es molt llarga, no acabaria. No te amics, ha patit bulling i ha passat per alguns centres d’Internament que crec que no el van ajudar massa, al contrari, amb medicació va anar a pitjor. Ara està millor, però sempre esta nerviós, i surt poc de casa i si ho fa, sempre amb els pares. M’agradaria que hem donessis la teva opinió de la situació. Com podríem ajudar-lo a entendre el que li passa? Suposo que és el primer pas. Moltes Gràcies.

Malauradament, és complicat. Quan un adult, no vol veure que té “un problema”, és difícil de fer-li veure.

No és estrany el que em dius, ni és el primer cop que ho sento. Els nois asperger solen passar per una etapa de negació. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #5 – Com ajudar un asperger que no accepta el diagnòstic?»

Respostes concretes a preguntes concretes #4

Hola , tengo un hijo TEA leve con 11 años, lleva 1 año haciéndose preguntas, diciendo que es diferente que nació con dificultades que le ayude que tiene miedos muchos miedos a la vida a las personas , no le gusta nada la ciudad , detesta el colegio dice que es muy duro, aunque es aceptado con normalidad por sus compañeros ya que van con el desde lso 3 años, pero empieza a tener problemas en el Colegio por que los profesores no saben adaptarle las asignaturas y me sugieren que comparta escuela con un Centro de Educación especial, yo no creo que a mi hijo le beneficie ese cambio ya que le arrancaría de su grupo de amigos y peligraría su estabilidad y bienestar emocional. A todo esto le queremos contar a mi hijo que es TEA ya se que es muy joven pero esta hecho un lío y necesita respuestas. Lo haré tal y como explicas en tu blog, y sobre lo que comentaba anteriormente que opinas sobre los niños que aíslan en lo Centros de Educación Especial, en vez de apostar por la inclusión y poner recursos.

Jo t’animo que li ho expliquis, amb 11 anys ja som capaços (els aspergers i neurotípics) de percebre que alguna cosa passa, i a la vegada per entendre i acceptar que som diferents. Així que ànims i ja m’explicaràs com ha anat el meu mètode!

Tema Centres d’Educació Especial, és molt delicat, però aquí va la meva opinió: Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #4»

Respostes concretes a preguntes concretes #3

Em pregunten/comenten:

Hola, Sóc mare de nen d 9 amb diagnòstic de tea lleu i tdh. Si q te fixacions concretes, però no aprofundeix en res, mai va més enllà quan la font del seu interès requereix un mínim d concentració. Tema q em preocupa no. 1 Tema q em preocupa no. 2: sovint s’enfada amb nosaltres, els seus pares. Ens parla malament, i està sovint també crispat amb/contra nosaltres. Cosa q complica la convivència a casa, ens estressa a tots, inclòs ell, tan sovint com una enfadada al dia. Crits i to elevat, incòmode, evidentment. Et sona això? Tha passat a tu? Tens idea, veient-ho desd “dins” de q podem canviar o fer q no fem?? Anem a terapia a l’Utae. Ens ajuden, però crec q ens falta alguna cosa, és com si anéssim a cegues….si ens pots aportar alguna cosa nova t’ho agrairia. Tb em faria gràcia qe algun dia poguessis parlar amb el Max, el meu fill. Milt gràcies i moltes felicitats per la feina feta!! Pensar q el Max podria fer el q tu fas, em tranquilitza. I plego, qe no acabaria mai de parlar amb tu, del Max. Gràcies.

Abans de començar, volia fer un comentari sobre el TEA lleu.

El lleu no descriu com els TEA (o aspergers o autistes) veiem el nostre TEA, sinó com els neurotípics ho veuen. El “lleu” sol venir acompanyat d’una minimització del TEA i/o dels símptomes. Amb el lleu normalment s’oculta que la persona ha fet una feina brutal per semblar “lleu”.

A més, al DSM V, el manual diagnòstic que es fa servir per diagnosticar de TEA, no es parla de “lleu” (de gravetat) per enlloc, sinó de nivell d’ajuda. Hi ha 3 nivells d’ajuda en el TEA: nivell I, II i III. Els aspergers, seríem TEA nivell 1 (cosa que és equivalent a dir que necessitem poca ajuda).

Tornant a les preguntes, anem per parts: Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #3»

Respostes concretes a preguntes concretes #2

Avui responc a 3 preguntes diferents que m’han fet a través de la secció “Pregunta el que vulguis” del blog:

  • Com explicar a un fill que és asperger.
  • Com vaig descobrir que sóc asperger.
  • Com vaig conèixer la meva terapeuta.

Com explicar-ho

Hola Carles, El meu fill te 10 anys i esta diagnosticat d’asperger i de tdah. Encara no li hem explicat el que li passa,i m’agradaria saber com fer-ho. Algun sugeriment? Gracies.

Pregunta difícil, segur que hi han moltes respostes diferents. Jo contestaré amb el que diria jo, o el que és el mateix, el que m’hagués agradat que em diguessin a mi. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #2»

Respostes concretes a preguntes concretes

De tant en tant, obro el blog i em trobo missatges com aquest, que m’alegren el dia:

Hola!! Queria darte las gracias por este blog. Me encanta lo que cuentas y cómo lo cuentas. Me está ayudando mucho a entender a mi hijo (… y a mi marido!) que con 11 años por fin hemos encontrado qué le pasaba. Y gracias a ello hemos encontrado también que le pasaba a mucha gente de la familia paterna… (su tia “era rara”, su hermano hace movimientos…) Quería hacerte algunas preguntas: 1. Mi hijo está siempre muuy cansado. Vuelve del cole agotado. Pero no solo del cole, en general, tiene como un cansancio general. Le hemos hecho montones de pruebas, tiroides, alergias… podria ser algo del Asperger? Algun consejo para ayudarle? Ahora con la preadolescencia, es peor aún. 2. Ahora mismo su unico punto de socialización es el cole. Va a un cole pequeño de una linea, y no ha sido fácil, le ha costado mucho la socialización. Me preocupa que si sigue teniendo problemas, sufra mucho. Le envié a judo de 1o a 6o, obligado, pero lo odia. También fue a un Cau 2 años, también lo odia (lo del campo, dormir fuera de casa…). Le he apuntado a clases de padel para que haga algo de deporte, y le gustan, pero solo hay otra niña y tampoco cumple el objetivo. Tienes algun consejo de dónde o que actividades podría hacer para abrir un poco el círculo? 3. Tiene muy baja autoestima. Aunque es un chico genial, es simpático, guapo, listo… no se que hacer, se infravalora muchísimo… 4. El diagnóstico no llega a la línea para ser considerado asperger (está justo debajo), pero el tiene muchos rasgos y sufre mucho. No podemos entrar en las asociaciones por eso. Algun consejo? bueno! ya tienes más temas aún para tu blog. De verdad muchísimas gracias. En serio, no puedes imaginarte lo que me aportas. no tiene nada que ver con un libro escrito por neurotípicos… supongo que te habrás planteado escribir un libro también verdad? porque tienes muy buen estilo, creo que lo harías muy bien. Una sugerencia: Podrías ponerte un nombre, aunque sea falso, para que podamos, no sé, personalizarte un poco? Podrías llamarte Albert, o Pau, yo que sé :-) Un gran abrazo, Elena

Primer de tot moltes gràcies, i m’alegro que et serveixi!

Passo a respondre punt per punt (o els que pugui). Espero no allargar-me molt, que toques molts temes. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes»