En l’última entrada/curiositat explico que no ens agrada que ens facin fotografies, però per què?
Des de ben petits, ens han ensenyat que quan ens fan una foto el que s’ha de fer és … somriure!
I siguem realistes, als aspergers això no ens surt de forma natural. I no vull dir que no somriem de forma natural, que sí que ho fem, sinó que si volem somriure, no ens surt de forma natural o no ens surt un somriure natural.
De fet, ens surt un somriure fals, forçat, poc natural.
Jo tinc el meu “somriure natural”, i després tinc el meu somriure de “foto”. I aquest últim no m’agrada, no m’hi reconec, no sóc jo, no em queda bé.
Així que, en la majoria de fotos, quedo malament.
Les úniques fotos que surto natural, són si no m’assabento que em fan la foto.
Un altre motiu pot ser el perfeccionisme: mai estic content del resultat, somriure fals, ulls tancats, postura, etc. Hi ha poques fotografies que surto jo que m’agradin.
Un altre tema són els ulls tancats, perquè la hipersensibilitat a la llum fa que el 120% de les fotos que em fan amb flaix surti amb els ulls tancats.
En resum, que no m’agrada que em facin les fotos (com a molts aspergers). Ni que cal dir que ho suporto, si em fan fotos, doncs que me les facin!
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.
Moltes gràcies per ajudar-nos a apendre cada dia més sobre l’Asperger