Moltes persones, sobretot mares d’aspergers, m’han preguntat com em sentia quan era petit/adolescent.
La resposta no sol agradar:
Per què al llarg de la meva vida, sobretot amb la infantesa i l’adolescència, he sentit i patit rebuig.
Moltes vegades directament, però també moltes vegades micro-rebuig. Petites situacions quotidianes, que fan que vagis acumulant rebuig. Alguns exemples:
- Sempre ser escollit l’últim en els jocs/esports del pati.
- Mai tenir parella en els treballs en grup de l’escola i institut.
- Que no s’assegui ningú al teu costat a l’autobús públic, quan hi ha molta gent de peu.
- Que no et donin un paper en el grup de teatre del barri.
- I molts més exemples que podria ficar, però no em vull allargar.
Rebia aquest rebuig, però no sabia per què passava. Feia quelcom mal fet? M’havia abandonat el desodorant?
Tampoc sabia com solucionar-ho.
Ara, gràcies al diagnòstic, com a mínim sé per què passava, i el més important: sé que no era culpa meva!
Aquest sentiment s’ha mantingut en l’etapa adulta. Segueixo sentint rebuig en moltes situacions, entorns, etc. El diagnòstic també ha ajudat a fer que alguns grups, després d’explicar que era asperger, m’acceptin tal com sóc i per tant ha ajudat a no sentir-me (tant) rebutjat.
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.
Malauradament això també por passar si ets excessívament tímid o només que siguis una mica diferent, per qualsevol motiu.
I els aspergers som molt diferents!
Gràcies per la teva transparència! Això ens dona més eines a saber com senten els nostres fills
Totes aquestes situacions que expliques eren típiques de la meva infantessa.
Em sap greu si en algun moment et vaig fer sentir així. De petits podem ser poc empàtics!
Mersi Mèlia! Ni que no recordo cap moment que em fessis sentit així. També crec que aquestes coses no es fan conscientment. Així que no et preocupis i agraeixo molt les teves paraules!
PD: l’altre dia que ens vam creuar a la platja, volia parar-me però vaig trigar a reaccionar!
Doncs jo aquest tema ho porto molt malament… No puc ni pensar que el meu fill pugui passar per tot això (se que és inevitable) i jo he pensat en anar a fer algun tipo de teràpia per poder acompanyar-lo i ajudar-lo en tota aquesta etapa, per que ara mateix l única cosa que em passa és que em quedo bloquejada de tanta por i angoixa. Gràcies per tots els teus escrits.
També conec comentaris paternalistes del tipus “has de ser mes social, xerres massa, no has de ser tan timid, etc.”
També et podrien dir perfectament “has de deixar de ser qui ets”.
Moltes gràcies Carles per totes les teves explicacions.