Com haureu observat, fa un temps que no escric molt al blog (ni a les xarxes socials). De fet, alguns de vosaltres m’heu preguntat si ho havia deixat: i la resposta és NO, ni ho he deixat i ni vull deixar. Encara tinc molt per dir i per escriure, moltes entrades preparades (tant físicament com al meu cap) i moltes preguntes per contestar.
Aquests dos últims anys, o millor dit aquests dos últims cursos, han estat complicats. Ha estat el primer cop que he fet jornada sencera com a professor (fins ara havia fet 1/3, 1/2 o 3/4 de jornada). I m’ha costat agafar i adaptar-me al ritme de la jornada sencera. O això és el que jo pensava!
Que em passava? Acabava la jornada laboral a l’institut esgotat, sense forces, amb moltes feines de l’institut i coses personals per fer que em quedava bloquejat i no podia iniciar-ne/fer-ne cap. Vamos, amb molta disfunció executiva!
El meu cap em deia: “et falta agafar el ritme, la setmana que ve t’hi fiques” …. però “la setmana que ve” no arribava mai. Però el final del curs sí.
No ha estat fins ara que ha “acabat” el curs i ho he pogut veure tot amb una mica de distància i perspectiva, que m’he adonat de les causes d’aquesta disfunció executiva que em persegueix els últims dos anys:
- No he acabat d’encaixar del tot a l’institut (o millor dir, amb alguns companys), tot i que jo pensava o tenia la sensació que sí!
- Les relacions socials han estat complexes, malgrat ficar-hi molt de la meva part.
- Excés de feina: a l’institut sempre hi havia feina a fer, que mai s’acabava i s’anava encavalcant amb les feines noves.
- Molts càrrecs (i pocs valorats): aquest últim curs era tutor i el coordinador digital del centre, que no es va valorar prou bé amb reducció d’hores lectives.
Així que cada dia, inclús quan no anava a l’institut, era una lluita (molts cops de forma inconscient) per encaixar, per caure bé, per fer tota la feina que havia de fer. I tot això, mentre rebia indiferència, em feien el buit, no em sentia valorat i altres coses pitjors. Al final he arribat a dubtar de mi i tot! He acabat amb una gran falta d’autoestima i confiança, problemes d’ansietat i amb moltes nits d’insomni.
Per sort ara començo a ser conscient de tot el que he viscut i començo a recuperar-me. Ara toca tancar una etapa, canviar de centre, començar de zero, aplicant tot l’aprés i intentar no caure els mateixos errors. I per poder aconseguir-ho crec que és important ficar molt de la meva part i rebre el màxim d’ajudes per part del centre, per això he sol·licitat acollir-me a l’article 25 que regula l’adaptació del lloc de treball per motius de salut (discapacitat). Tema que entraré més profundament en pròximes entrades.
Resumint molt: vull tornar, o millor dit … he tornat!
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.
Ànims i Endavant !!! Amb moltes ganes de seguir aprenent amb les teves entrades
Molts anims!!!
Hola, Carles. Ben trobat.
Em permets dos consells?
Primer: un o cap càrrec. Jo fugiria de la tutoria com de la llepra.
Segon: agafa’t alguna baixa (sense exagerar i potser negociada amb direccio) quan no puguis més
Suposo que amb acollir-te al Art. 25 això ja no serà necessari…
Felicitats Carles has estat molt valent i has pogut acabar i aguantar 2 cursos però si millor un canvi, estic d’acord amb el consell que et diu que no agafis una feina de tutoria si veus que no és adient per tu. Ets fantastic, únic i mil coses més i per això no et mereixes un tracte que no sigui de total i absolut respecte per part del teu entorn. Els neurotipics no som cap joia, ho veig sovint amb el tracte que donen a les persones que no es regeixen per les seves mateixes normes. Cuidat i molts ànims! Ets una font d’inspiració.
Molts ànims, Carles!! El més important és que després de tot, te n’hagis adonat i canviïs el que no funciona. Realment no ho teniu fàcil! Molta sort a la nova etapa!
Me n’alegro, sempre endavant!
Me n’alegro de que hagis tornat i que posis remei tan rapidament quan veus que les coses no van com haurien d’anar, ets un lluitador i aixi és con aconseguiràs el que cerques a la vida.
Molt d’ànim i continua donant-mos exemple, és molt útil per els que et seguim, ens aportes molt.
Gràcies
Llegir a gent que com tu lluiten i guanyen cada dia a ses dificultats m’omple de confiança i energia en que sí que es pot. Merci.
si .
notaba q no feies entrades pero estic segura o n’estava q es millor q vaigis al teu ritme, bsts (latieta)
Gràcies per la teva sinceritat Carles.
Osrtres mai ho haura definit tan bé. Sóc mestra i els ambients moltes vegades són tan tóxics com els que descrius. Jo ja no se si sóc neurotípica o atípica però em passa a mi i a molts companys. Necessitem els nostres oasis i un caliu que moltes vegades no hi és. Ens fan estar bloquejats o angoixats durant hores en que hauríem de descansar i agafar forces. Les dobles cares i les estrategies perverses per pujar o per sobresortir aixafant els altres, per exemple, són de les coses més reprobables que ens podem trobar. No es pot desconnectar. Però les teves reflexions i la teva capacitat d’anàlisis són una eina impressionamt per poder superar qualsevol obstacle. Tan de bó trobis un institut millor, que n’hi ha, on es valori la feina, i el volum sigui adient. Els mestres ho vivim molt i ens enduem molta feina perquè ens agrada, però no és saludable. S’ha de tancar la porta i aparcar la feina. I si no surt avui sortirà demà. I si no anem a temps es perquè n ‘hi ha massa. Gràcies per tot el que expliques. Tan és si no actualitzes sovint el bloc. Les teves reflexions i experiències no tenen caducitat, segur que ajuden a molta gent.
Hola, Carles, crec que ningú hauria d’haver d’aguantar un ambient tòxic, ni a la feina ni enlloc, però ara ja ets a un centre nou, i espero que tot et vagi molt bé 👍 a partir d’ara ; No pateixis si no li caus bé a tothom, perquè agradar a tots es impossible, et desitjo el millor. 😉
Estic molt contenta de que tornis!
Ets un gran exemple a seguir.
Aviat vull obrir el meu blog també,
però al meu ritme!
Molts ànims!!!🤗😊
Molts ànims, sempre endavant. Gràcies