In & Out (ii)

El dia 15 de març, us vaig explicar que havia parlat amb el meu cap sobre el meu asperger. Però em faltava parlar amb el director, cosa que vaig fer ahir, i per sort va anar molt bé.

Malgrat jo estar molt nerviós, ho vaig plantejar amb total naturalitat: “T’he d’explicar una cosa, fa poc he descobert que sóc asperger, i crec que ho havies de saber. No afecta a la meva feina, però volia explicar-ho per evitar malentesos.”

Ell va veure que jo estava (molt) nerviós, i en tot moment va ser molt comprensiu, em va ajudar i tranquil·litzar. Em va dir que ells estaven contents amb mi, que no tenien cap queixa ni res dolent, i que no considerava que l’asperger fos important.

Així que aquest tema, l’asperger a l’entorn de la feina, està tancat de moment.

En pròximes entrades explicaré per que considero que és bo que l’entorn sàpiga que sóc asperger.

El so del silenci

No m’agrada el silenci.

Quan hi ha silenci, no hi ha silenci.

Mai hi ha silenci del tot, sento tots els sorolls, sento qualsevol soroll que pugi haver al meu voltant: la TV del veí, el aire entrant per un foradet, la calefacció de 2 edificis més enllà, els animals fent sorolls, tot, qualsevol cosa.

També sento el meu cor, la meva respiració, els sons per seguir viu.

I quan els sorolls que m’envolten no son suficientment alts, també sento acufens (tinnitus), allí estan, 24 hores al dia, per recordar que puc sentir.

Mai hi ha silenci.

No m’agrada el silenci.