La Noèlia em pregunten a través del blog:
Hola, fa temps que et segueixo per Facebook i que tenia ganes d’escriuret. Acabo de llegir l’ultim Post i m’he decidit. Tinc un cosi de 24 anys, Ricard, que fa cosa de 4 anys va ser diagnosticat Asperger, al principi del diagnòstic jo vaig estar amb ell uns dies a Anglaterra i va estar molt molt bé si ho comparo amb ara. Ha viatjat molt, sol amb 18 anys, es la seva obsessió i li encanta la història i les pel·lícules antigues. El principal problema és que No accepta el seu diagnòstic i es molt difícil comunicar-se amb ell, a no se que li parlis dels seus interessos. La seva història es molt llarga, no acabaria. No te amics, ha patit bulling i ha passat per alguns centres d’Internament que crec que no el van ajudar massa, al contrari, amb medicació va anar a pitjor. Ara està millor, però sempre esta nerviós, i surt poc de casa i si ho fa, sempre amb els pares. M’agradaria que hem donessis la teva opinió de la situació. Com podríem ajudar-lo a entendre el que li passa? Suposo que és el primer pas. Moltes Gràcies.
Malauradament, és complicat. Quan un adult, no vol veure que té “un problema”, és difícil de fer-li veure.
No és estrany el que em dius, ni és el primer cop que ho sento. Els nois asperger solen passar per una etapa de negació. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #5 – Com ajudar un asperger que no accepta el diagnòstic?»
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.