Un altre mite sobre els aspergers: que no mirem als ulls!

Les persones neurotípiques, neixen amb l’habilitat (innata) de mirar als ulls: els reconforta, els dóna informació, els fa sentir-se més pròxim a l’altra persona, etc. Pels neurotípics és instintiu mirar als ulls.

En canvi, els asperger, no tenim aquesta habilitat innata, la de mirar els ulls. Per a la majoria d’aspergers una mirada no ens transmet res, no ens dóna cap informació i no ens reconforta. Al contrari, hi ha persones que els molesta i/o crea malestar el contacte visual.

Però que no tinguem l’habilitat innata no vol dir que no mirem als ulls, són dues coses diferents. Des de ben petits, se’ns ha “educat” (per dir-ho d’alguna manera) a mirar als ulls (a qui no li han repetit la frase “Fes el favor de mirar als ulls”??), o hem après a fer-ho per imitació. Perquè no mirar als ulls no està mal vist dins la societat.

Amb els anys, algunes persones desenvolupen estratègies per aparentar que miren als ulls: mirant al nas, entremig dels ulls, a la boca, al front, etc. Tot per aparentar ser neurotípic, perquè no t’etiquetin de “psicòpata” per no mirar els ulls. Perquè hi ha molts NT’s que quan algú no mira als ulls pensen que la persona no és de fiar o que amaga alguna cosa.

El fet és que per nosaltres, mirar als ulls, no és natural, no és instintiu. A diferència dels neurotipics que miren als de forma inconscient, nosaltres els aspergers si mirem als ulls, ho hem de fer de forma conscient, i ens costa un gran esforç haver de mirar als ulls a una persona. Imagina’t que estàs parlant amb una persona i cada pocs segons has de “recordar” que has de mirar als ulls, i quan ho fas, has de pensar com l’has de mirar, o que vol dir la mirada de l’altra persona. Tot això pot fer que si mirem als ulls a l’altra persona, ens perdem trossos de conversa.

Jo personalment, quasi mai miro als ulls. Necessito molta confiança amb la persona per fer-ho. Igualment quan ho faig, ho faig conscientment, penso “has de mirar als ulls”, i em fico a mirar als ulls. I aquesta mirada és “diferent”, per no dir “estranya”. Quan miro als ulls, molts cops em pregunten: “que estàs fent? per què em mires així?”. Moltes vegades també m’han dit que tinc una mirada fosca, una mirada buida, una mirada inexpressiva.

I estic convençut que he perdut moltes oportunitats per no mirar als ulls de forma “normal”.

També depèn d’amb qui, per mi és més fàcil mirar als ulls a persones conegudes i que hi tingui molta confiança que no pas a persones que no conegui. De fet, m’he adonat que com més malament em cau algú, més em costa mirar-li als ulls.

Solucions NT

• No obliguis/forcis que la persona amb asperger et miri als ulls,
• No jutjar una persona perquè no et miri als ulls!
• No jutjar una persona perquè té una mirada estranya o diferent.

Solucions Aspi

• Aprèn a mirar als ulls, o a fer-ho veure.
• Mira al front, al nas, la boca, etc.
• Fica’t ulleres de sol, queda més dissimulat quan no mires als ulls.

Carles

43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.