Contacte visual

Un altre mite sobre els aspergers: que no mirem als ulls!

Les persones neurotípiques, neixen amb l’habilitat (innata) de mirar als ulls: els reconforta, els dona informació, els fa sentir-se més pròxim a l’altre persona, etc. Pels neurotípics és instintiu mirar als ulls.

Ecanvi, els asperger, no tenim aquesta habilitat innata, la de mirar els ulls. Per a la majoria d’aspergers una mirada no ens transmet res, no ens dona cap informació i no ens reconforta. Al contrari, hi ha persones que els molesta i/o crea malestar el contacte visual.

Però que no tinguem l’habilitat innata no vol dir que no mirem als ulls, són dos coses diferents. Des de ven petits, se’ns ha “educat” (per dir-ho d’alguna manera) a mirar als ulls (a qui no li han repetit la frase “Fes el favor de mirar als ulls”??), o hem aprés a fer-ho per imitació. Per que no mirar als ulls no està mal vist dins la societat.

Amb els anys, algunes persones desenvolupen estratègies per aparentar que miren als ulls: mirant al nas, entre mig dels ulls, a la boca, al front, etc. Tot per aparentar ser neurotípic, per que no t’etiquetin de “psicòpata” per no mirar els ulls. Per que hi ha molts NT’s que quan algú no mira als ulls pensen que la persona no és de fiar o que amaga algo.

El fet és que per nosaltres, mirar als ulls, no és natural, no és instintiu. A diferència dels neurotipics que miren als de forma inconscient, nosaltres els aspergers si mirem als ulls ho hem de fer de forma conscient, i ens costa un gran esforç tenir que mirar als ulls a una persona. Imagina’t que estàs parlant amb una persona i cada pocs segons has de “recordar” que has de mirar als ulls, i quan ho fas, has de pensar com l’has de mirar, o que vol dir la mirada de l’altre persona. Tot això pot fer que si mirem als ulls a l’altre persona ens perdem trossos de conversa.

Jo personalment, casi mai miro als ulls. Necessito molta confiança amb la persona per fer-ho. Igualment quan ho faig, ho faig conscientment, penso “has de mirar als ulls”, i em fico a mirar als ulls. I aquesta mirada és “diferent”, per no dir “estranya”. Quan miro als ulls, molts cops em pregunten: “que estàs fent? per que em mires així?”. Moltes vegades també m’han dit que tinc una mirada fosca, una mirada buida, una mirada inexpressiva.

I estic convençut que he perdut moltes oportunitats per no mirar als ulls de forma “normal”.

També depèn de amb qui, per mi és més fàcil mirar als ulls a persones conegudes i que hi tingui molta confiança que no pas a persones que no conegui. De fet, me donat compte que com més malament em cau algú, més em costa mirar-li als ulls.

Solucions NT

  • No obliguis/forcis a que la persona amb asperger et miri als ulls,
  • No jutjar una persona per que no et miri als ulls!
  • No jutjar una persona per que te una mirada estranya o diferent.

Solucions Aspi

  • Aprèn a mirar als ulls, o a fer-ho veure.
  • Mira al front, al nas, la boca, etc.
  • Fica’t ulleres de sol, queda més dissimulat quan no mires als ulls.

One Reply to “Contacte visual”

  1. Aquest tema és un dels calvaris més grans… Jo crec que no mirem als ulls perquè captem més informació sense fer-ho, l’associada a la veu amb el to i els micro-silencis per exemple. Els ulls no ens donen gaire informació i necessitem estar concentrats en el contingut del que parlem. Perdem el temps i la informació fent el paperina perquè la gent neurotípica no es posi nerviosa o se senti rebutjada o ens rebutgi a nosaltres.

Deixa un comentari