Mite: “Els aspergers no saben mentir” o “Els aspergers sempre diuen la veritat” o “Els aspergers són molt sincers”.
Realitat: Els aspergers sabem mentir. I alguns pot ser que igual o millor que els neurotípics.
El problema (o la dificultat) radica en el fet que no sabem en quin moment s’ha de mentir i en quin moment s’ha de dir la veritat.
No portem bé la mentida social. Malgrat que en alguns ambients es digui el contrari, la mentida social és molt necessària per viure en societat. Tant per un mateix com per no fer mal als altres. I els aspergers no sabem quan mentir socialment.
Tenim tendència a cometre sincericidis, però no per falta d’habilitats en mentir, sinó perquè no veiem necessari mentir en una situació concreta.
Per exemple: fa poc vaig anar a una entrevista de feina per fer de professor de robòtica a nens. A la segona entrevista, quan ja m’havien dit pràcticament que m’agafaven, em van preguntar:
Entrevistador: Que et sembla la feina?
Jo: Doncs que pagueu molt poc. Vull la feina perquè m’agrada el tema i m’interessa, però amb l’expectativa que aviat cobri més, si no duraré poc.
Evidentment, no em van trucar.
I és normal, vaig fer un sincericidi en tota regla. Vaig respondre literalment i amb sinceritat, massa sinceritat. De fet, pensava que era el que volien, però es veu que no.
Ara, sóc conscient que em vaig equivocar, però no per no saber mentir, sinó per no saber que en aquell moment havia de mentir.
Tornant al tema, aquests falsos mites que ens pinten als aspergers com a “éssers perfectes”, com a “àngels bondadosos”, com a “persones sinceres”, a part de no ser certs, no ens ajuden a normalitzar l’autisme, i creen unes expectatives difícils d’acontentar.
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.
A mi em costa moltíssim mentir, perque he d’assejar quina mentida he de dir i com. Una mentida esponànea per part meva és difícil.
Respecte les normes socials ara ja les domino més o menys (no sempre) però fora d’això la pífio. Per exemple un dia el meu cap i jo estavem reunits amb una altra persona i el meu cap va dir amb total naturalitat que havíem de marxar, que teníem una altra reunió en una hora. Jo li vaig recordar que no, que aquell dia no en teniem més i ell una mica enfadat em va dir que sí. Després em va esbroncar perque era una mentida per marxar, i jo havia de dir que sí la teníem. Si m’hagués avisat abans sí ho hagués dit però sense previ avís vaig dir la veritat. Com aquestes m’han passat vàries…
No saber què és el més adequat per dir és una altra de les coses que ens complica la vida i ens demana més esforç.