Dislèxia II – la meva vivència

Tinc pràcticament tots els símptomes de la dislèxia que vaig explicar en l’entrada anterior.

Avui explico com ha estat viure amb la dislèxia (no diagnosticada), com ho he viscut, com m’ha afectat en les diferents etapes de la meva vida. Ja aviso que és llarg, no tenia sentit separar-ho.

Escola (EGB)

En l’escola se’m donaven realment malament totes les assignatures de llengües: català, castellà, anglès, literatura, etc. Des de 5è d’EGB suspenent 2, 3, 4 assignatures de lletres cada any.

Tenia problemes amb:

  • Pèssima ortografia i gramàtica. Quan feien dictats a classe, era el que feia més faltes (amb diferència). Podia fer 50 faltes en un dictat d’un paràgraf.
  • Molt mala lletra (disgrafia). Lletra lligada, irregular, plena de taxons, línies tortes, equivocacions, etc. Em feien fer infinitat d’exercicis de cal·ligrafia, fent servir fulls especials per mantenir la línia i la mida de la lletra. A més era l’únic alumne que li deixaven fer TOT a llapis. Ni que els professors sempre em deien que m’havia de passar al bolígraf, que a l’institut no es podia fer servir el llapis.
  • Dificultats per les operacions matemàtiques mentals. Les taules de multiplicar se’m donaven fatal. Recordo que a classe fèiem un joc (que segurament ara seria il·legal) que consistia a ficar-nos en fila en una paret. El professor anava demanant una multiplicació als alumnes. Si fallaves, tiraves un lloc endarrere. Si encertaves, un lloc endavant. Jo sempre estava darrere …

Em passava els estius fent repàs, molts dictats, estudiant ortografia, i fent cal·ligrafia. Sense èxit! No hi havia manera que se’m quedés, i mira que li ficava ganes.

A 8è d’EGB, els professors van dir als meus pares: “aquest nen no serveix per estudiar, porteu-lo a fet Formació Professional”. Un altre dia parlaré de les notes que em ficaven els professors, que les vaig rescatar fa poc i són per emmarcar-les: “no s’esforça prou”, “no li fica interès”, etc.

Institut (BUP + COU)

Els mateixos problemes que a l’escola. Sumant les dificultats en les assignatures que s’havia d’estudiar i després buidar-ho, o sigui escriure-ho el dia de l’examen: història, literatura, geografia, etc. A més, van començar a restar punts per les faltes d’ortografia en totes les assignatures … .

Les úniques assignatures que gaudia eren: matemàtiques, física i química, i dibuix tècnic. Els hi trobava un sentit, i de fet, hi tenia certa facilitat. A més, com que vaig poder començar a fer servir la calculadora, el càlcul mental va deixar de ser un problema. Qualsevol operació, inclús les més simples, la feia amb la calculadora. Aviat la calculadora de “capsa de galeta” se’m va quedar curta i vaig començar a treure-li el suc a les calculadores gràfiques i programables. A COU, feia programes que m’ajudaven a resoldre els exàmens (també en parlaré més profundament un altre d’això, dels interessos especials).

En canvi, les pitjors assignatures per mi eren les de lletres: català, castellà, anglès, literatures, història … i gimnàstica! Cada any em quedaven 2, 3, 4 assignatures pel setembre. D’aquestes aprovava 1 o 2 al setembre pels pèls (o siguem sincers, me les aprovaven directament). La resta, em quedaven per l’any següent. Tots els cursos repetia 2 assignatures de l’any anterior.

COU va ser l’excepció, després de tot el curs suspenen diverses assignatures, al juliol hi vaig aprovar tot.

La selectivitat, no sé com, però ho vaig petar! Les assignatures que se’m donaven bé, les de ciències, vaig treure diversos 10 (si no recordo malament: matemàtiques, química, dibuix). I les que no se’m donaven bé (o les que no se’m donaven directament) també ho vaig aprovar tot amb bones notes.

Ah!! Vaig poder seguir fent servir el llapis durant tot l’institut.

Universitat

Per sort a la universitat vaig començar a “estudiar” el que realment m’agradava. Entre cometes per què estudiar el que es diu estudiar ho feia poc, amb anar a classe i escoltar en tenia prou per aprovar-ho tot.

El problema venia amb els apunts i els treballs.

Era incapaç de fer uns apunts llegibles. Així que depenia d’altres persones per aconseguir bons apunts (gràcies germanet).

Un altre problema eren els treballs. Em costava ficar-m’hi, organitzar-me, o simplement fer-los. I els treballs en grup, tampoc era fàcil.

Per sort sempre em vaig anar espavilant, per aconseguir bons apunts o
per trobar de qui “inspirar-me” en fer els treballs. Si llegeixes això, gràcies!

Cal dir, que em vaig acabar traient tres carreres … a llapis! La majoria d’exàmens, treballs, etc. els vaig fer a llapis. Inclús alguns que no deixaven. Recordo l’assignatura d’electrònica, una de les més difícils de la carrera, que el professor va dir que no corregiria cap examen a llapis. Vaig decidir fer-lo a llapis amb la intenció de passar-lo a boli en acabar (és el que feia normalment). Però no vaig tindre temps. Així que vaig entregar l’examen tal qual a llapis. Vaig treure un 9, segons el professor la nota més alta que havia ficat mai.

Adult

Els problemes amb la dislèxia no es van acabar en acabar els estudis.

Com deia, la dislèxia no és només escriure. Tinc problemes amb els terminis, m’entrebanco al parlar (petits tartamudeigs), a vegades no trobo la paraula que vull dir, o directament en faig servir una d’equivocada, tinc problemes per organitzar el temps, mala memòria per recordar números i dates, i un llarg etc.

Segueixo fent moltes faltes d’ortografia i de gramàtica, així sempre he hagut de dependre de terceres persones  i/o de correctors informàtics per arreglar, per corregir els meus escrits i textos.

Amb la cal·ligrafia passa el mateix. M’he quedat amb la (mala) lletra lligada que vaig aprendre al col·legi. Els meus escrits segueixen sent impossibles de desxifrar, amb tatxons, etc. Tinc problemes per omplir formularis, sempre acabo demanant papers nous per tornar a començar.

Fins i tot en una entrevista de feina em van demanar una carta de presentació escrita … després de 5 intents (i això que la tenia escrita al Word i només l’havia de copiar), el vaig tenir que escaneixar i editar (treure els taxons) amb Photoshop.

Socialment està mal vist si escrius amb faltes d’ortografia, i ja no dic si tens problemes per llegir en veu alta (o petits tartamudeigs), si tens mala lletra, problemes per seguir direccions, etc.

En general, quan tens dislèxia, la gent et prejutja, et diuen que no li fiques prou interès o encara pitjor, es pensen que ets “lerdo”. I si tens “altes capacitats”, encara més. Com pot ser que amb el “llest” que ets escriguis així (de malament)?

Per què està tan mal vist fer faltes d’ortografia? Jo no prejutjo si algú no sap fer servir el seu mòbil, si no sap escriure en negreta al WhatsApp, si no sap fer una integral o més simple encara:  si no sap fer una regla de tres.

Cada persona és diferent, amb capacitats diferents, i els dislèxics també som persianes!

Solucions per a NT

  • No prejutgis per què una persona no escriu com s’espera socialment o per què fa faltes d’ortografia.
  • En comptes de criticar, de prejutjar, de mirar amb superioritat, ofereix la teva ajuda.

Solucions per a Aspergers

  • Deixa’t ajudar o demana ajuda a persones perquè et corregeixin els teus escrits.
  • Fes servir les eines que estan al teu abast per corregir els teus escrits/textos.
  • Actualment els mòbils, ordinadors, navegador d’Internet porten correctors integrats que són capaços de corregir un % de faltes molt elevat.
  • També hi ha eines com LanguageTool que corregeixen (quasi) totes les faltes d’ortografia i gramàtica. És la que faig servir aquí al blog, per si us pregunteu com és que hi ha tan poques faltes!
  • Per acabar, que no t’importi fer faltes! Cadascú té habilitats diferents, la meva no és l’ortografia, que hi farem!

2 respostes a «Dislèxia II – la meva vivència»

  1. Et felicito per tots els teus esforcos, no saps Com hem molesta llegir els comentarís que et feian a l’escola, si el meu fill m’explica comentarís d’aquests tipus, cosa que ens ha pasat, els profes reben una visita meva enseguida l’any passat estava farta de llegir la frase “es que su actitud ” els hi vaig explicar que no era questio d’actitud que ell era aixi I amb aquesta mena de comentarís danyaven la seva autoestima he aconseguit moltes coses Com que no copii enunciats, que tingui les taules de multiplicar als exámens, ell tambe te dislexia apart de TEA, Creus que faig be? A tu el fet del que expliques no et va afectar negativamente o et va ajudar a esforzarte?

    1. Doncs sincerament, crec que per mi va ser més negatiu que positiu. Com tu dius, va ser molt dolent per la meva autoestima, que ja era prou dèbil pel simple fet de ser asperger o de no tenir les habilitats socials que tenien els altres companys. Durant anys he portat a sobre moltes etiquetes: “vago”, “desinteressat”, “fred”, etc. I això no pot ser bo. No ha estat fàcil.

      Està clar que em vaig haver d’esforçar i espavilar-me sol. Però potser hauria preferit que m’ensenyessin altres coses, en comptes que m’obliguessin a aprendre les taules de multiplicar o a fer cal·ligrafia. Més que res, perquè no va servir de res: ni me les vaig aprendre ni em va millorar la lletra.

      Tampoc crec que hagués sigut bo que m’ho donessin tot mastegat, tot fàcil.

      Suposo que la gràcia està en un punt mig: ni “matxacar” a la persona, ni ficar-li totes les facilitats del món.

      Per exemple, he fet classes de matemàtiques a un nen asperger. Entre altres coses tenia problemes amb les taules de multiplicar. En comptes de fer-li aprendre, li vaig explicar com multiplicar fent servir sumes (que és el mètode al qual vaig arribar jo sol per fer les multiplicacions mentalment).

Respon a Eli Cancel·la les respostes

A %d bloguers els agrada això: