Ressenya: Peixos d’aigua dolça (en aigua salada)

Ahir vaig assistir a una de les preestrenes del documental “Peixos d’aigua dolça (en aigua salada)”, i us porto la meva primera impressió:

El documental és un magnífic punt de partida per començar a explicar a la societat el que és l’autisme.

Però l’espectre autista és tan ampli, que segurament faran falta més documentals perquè la societat acabi d’entendre que és realment l’asperger, i que els aspergers també som autistes.

Us animo a tots a què el veieu, ni que tingueu en compte que el documental explica la vida de dos autistes: en Marc de 10 anys i la Mariona de 23. I que malgrat que els dos són autistes, són TEA, comparteixen un diagnòstic i un documental, tenen una petita (o gran) diferència:

  • El Marc és no verbal i molt depenen (TEA, autista clàssic o de Kanner).
  • La Mariona en canvi és verbal (TEA, asperger).

Un (el Marc) és totalment dependent, i l’altre (la Mariona) lluitant per ser acceptada en la societat de neurotípics.

Només demano que intentem no minimitzar les dificultats, els símptomes, o l’autisme de la Mariona perquè al costat té el cas del Marc.

Perquè repeteixo, els dos són autistes.

El que menys m’ha agradat:

  • S’ha repetit dues vegades que els símptomes de l’autisme “milloren” i “desapareixen” amb l’edat. I no hi estic d’acord: els símptomes ni milloren ni desapareixen, com a molt aprenem estratègies per dissimular-los, tolerar-los o amagar-los.
  • Es parla poc o res de la discapacitat invisible que suposa l’asperger.

El que més m’ha agradat:

  • La carta de la Mariona, que pràcticament podria subscriure paraula per paraula.
  • Es parla de la neurodiversitat.
  • Es comenten, ni que sigui breument les diferents comorbiditats: dislèxia, insomni, TDAH, ansietat, depressió, etc.
  • Que es deixi clar que l’autisme no té cura (ni que és trist que en el segle XXI encara s’hagi d’explicar això).
  • La frase que dóna peu al títol i eslògan del documental: “(els neurotípics) em creat un entorn, imaginem-nos d’aigua salada. Clar, intentar col·locar aquests peixos d’aigua dolça (els autistes) en aquest entorn d’aigua salada (la societat), segurament patirien i molts d’ells tindrien problemes per poder sobreviure”.

El pots veure en aquest enllaç: https://tv3.video/SFPeixos

En resum, l’heu de veure. Dimarts que ve dia 16 d’octubre al sense ficció de TV3.

Tràiler: 

6 respostes a «Ressenya: Peixos d’aigua dolça (en aigua salada)»

  1. Ho sento però no puc discrepar més que mai amb del concepte de “discapacitat invisible”. Estàs banalitzant les discapacitats de debó, de les persones dependents que han de lluitar cada minut de la seva vida.

    No crec que sigui just que juguis a ser la víctima quan simplement el teu cervell funciona una mica diferent de la resta de gent, tot i que el concepte del que és estàndard ja saps que no m’agrada.

    1. El concepte de “discapacitat invisible” no me l’he inventat jo. I justament per això se li diu “discapacitat invisible”, perquè la gent des de fora veu només que “el teu cervell funciona una mica diferent”.

    2. Senyora, em provoca angúnia el menysteniment i l’agressió implicita de les seves paraules. Diu que banalitza les discapacitats “de debò” i el qualifica de víctima. Digue’m vosté si l’asperger és una discapacitat o no quan sols entre el 3 i el 10 % poden tindre feina i una vida independent. Es depriment la desconeixença que pot haver per fer un comentari així, i a sobre dir-li que es fa la víctima, i donar-li lliçons sobre el que és una discapacitat, depriment. Més quan en Carles està fent una feina excelent donant a conéixer l’asperger.

      1. Senyor Katsuo, tu parles de discapacitats i ho relaciones amb poder tenir feina o fer una vida independent…. Per mi discapacitats és el que te la gent que conec que no pot menjar, caminar o parlar, i és depenent el 100% del temps d’un cuidador. Crec que no és comparable.

        De totes formes només és la meva opinió. I això hauria de ser totalment respectable… puc estar equivocada igual que ho pots estar tu.

        (per cert, per curiositat, d’on has tret aquestes estadístiques?)

        1. Hi ha molts graus de discapacitat, n’hi ha de fisiques i tambe de mentals, i ser molt discapacitat no treu que n’hi hagi d’altres que ho siguin menys però tambe necessitin ajuda.

Respon a Sònia Cancel·la les respostes

A %d bloguers els agrada això: