Mindfulness – Cos i propiacepció

A mindfulness ens han explicat que som una trilogia: cos (sentits), cap (ment) i cor (emocions).

Avui hem estat treballant el cos, amb l’objectiu de ser capaços de poder notar i sentir tot el cos, per detectar que alguna cosa no funciona bé i poder-ho solucionar.

Hem començat amb un exercici simple, amb la mà. Havíem de notar el dit gros, i aixecar l’altra mà quan ja ho haguéssim fet. Al cap de pocs segons tothom ha anat aixecant la mà, excepte jo. La professora m’ha fet una mirada de complicitat, i ha seguit amb la resta de la mà, anar notant cada un dels dits fins a tenir consciència de la mà sencera. Els companys anaven aixecant la mà, alguns més ràpids que altres, en acabar cada un dels dits. Mentrestant, jo seguia sense sentir res.

Aleshores la professora ha vingut a donar-me un cop de mà, literalment, i per sentir cada un dels dits m’ha anat ficant la seva mà en contacte amb la meva, a lo ghost. Aleshores sí que sentia el tacte. Però per si sol, per mi mateix, no podia sentir-ho.

El problema és que no he estat capaç de notar res (a part del tacte). I no és que no ho hagi provat, o que no sàpigues fer-ho, és que literalment no sentia res.

Sabia que tenia la mà, sabia que a la mà hi havien dits, però no podia rebre els estímuls que em deien que la mà o els dits estaven allí, ni sentir que estava tot bé.

I aquest sentit, que ens permet saber on i com està el nostre cos se li diu propiocepció.

Després hem fet un segon exercici, “body scan“. On havíem de fer un escàner corporal i anar sentint i notant totes les parts del cos. Començant pel dit gros del peu esquerre, passant pels peus, turmells, cames, genolls, cuixes, aparell reproductor, panxa, budells, esquena, pulmons, pit, cor, coll, cervicals, cara, ulls, boca, nas i acabant al cap.

Ho he provat, intentat, i tampoc. No he estat capaç de sentir, notar, o percebre cap part del meu cos. Sé que hi eren, però no rebia cap senyal de cap part. Amb les excepcions de les dues parts del meu cos que estaven en moviment: els pulmons i el cor. Aquestes sí que les he arribat a notar. Però de les altres cap. I com deia abans, sé que les tinc allí, sé que existeixen, però no puc percebre res d’elles a no sé qui hi hagi rosament (tacte) o moviment.

Per què quan una part del meu cos està en moviment, aleshores sí que puc percebre-la. Així que sentia els batecs del meu cor i notava la respiració dels pulmons (i és curiós, ja que la resta de la classe tenia problemes per percebre aquestes parts).

Propiocepció

Com deia abans, el sentit que informa el nostre cos d’on i com està se l’anomena propiocepció.

Doncs resulta, que molts aspergers (no tots) tenim disfunció de la propiocepció, o com és el meu cas, directament no en tenim. I per si no havia quedat clar, repeteixo: no s’ha de confondre amb el tacte, la propiocepció no és el tacte! De tacte sí que en tinc, i molt.

La disfunció en la propiocepció provoca entre altres coses: malaptesa motriu (patositat), dificultat per mantenir cap i cos alçats, dificultats per realitzar activitats coordinades amb les dues mans i manejar eines. També s’observa falta de concentració per inquietud postural, rigidesa de tronc i absència de noció de perill. Us sonen tots aquests símptomes?

I com ho gestionem? A vegades podem realitzar accions, més o menys conscients, per minimitzar els problemes de la disfunció de la propiocepció, per ajudar al cos a saber on i com està.

Com ara, realitzar moviments que ens permetin sentir parts del nostre cos, balancejos, tremoleig de les cames, refregar-nos les mans/dits, donar voltes sobre un mateix, girar un spinner, colpejar-se, etc. Us sonen aquests símptomes?

Un altre forma que podem fer servir per notar el nostre cos és a través de la pressió o contacte entre les parts del cos: cames creuades, roba pesada, o una cosa tan simple com asseure’s damunt de la mà (ha estat curiós, just abans de realitzar el primer exercici de la mà tenia la mà sota el meu cul amb totes les marques de la cadira i dels pantalons).

Jo tinc varis d’aquests moviments propioceptius, alguns d’ells són:

  • Em costa dormir si no tinc les cames creuades en posició “Jesucrist a la creu“. El problema és que aquesta postura em fa mal als genolls. Així que em passo la nit encreuant les cames (de forma inconscient) i desencreuant-les (de forma conscient).
  • Faig moviments impulsius dels dits dels peus. Els meus dits dels peus estan sempre en moviment. Encreuo i desencreuo els dits, els replego i estenc, etc. (Vaig descobrir que són moviments típics dels aspergers).
  • Quan estic assegut sempre acabo bellugant la cama de forma “compulsiva”.
  • Asseure’s damunt de la mà.

Quan vaig descobrir l’asperger, vaig descobrir que no tenia propiocepció i no me n’havia adonat compte. Perquè és difícil saber que et falta un sentit que no saps que existeix. Vaig descobrir que els meus moviments maldestres i els meus moviments repetitius tenien un motiu.

I la classe d’avui m’ha servit per saber en la pràctica què és la propiocepció i confirmar que no en tinc. I ni que ja ho sabia que no en tenia, ha estat un xoc molt fort. Veure que tots els companys notaven els dits de la mà, i jo era incapaç de fer-ho. Ha estat un moment de “aguanta, o ploraràs aquí al mig”. I ha anat de poc.

En acabar la classe la professora ha demanat que diguéssim una frase per descriure la classe del dia, començant per “Òstia, avui …“.

La meva ha estat: “Òstia, avui m’he sentit com un peix fora de l’aigua”.

Enllaços:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Propiorecepció

3 respostes a «Mindfulness – Cos i propiacepció»

  1. Hola Carles, he trobat per casualitat el teu bloc.
    Gràcies per compartir els teus pensaments, experiències… vivències al cap i a la fi! Mostres com es d’esperar, molta transpasrencia i una gran generositat, t’admiro!

    Tinc un fill, ara de dotze anys àsperger. De ben petit vaig observar aquesta semblant desconnecció del cos amb el cap. Jo li fèia contes molt gràfics i exagerats, per cridar-li la atenció de la necessitat de anar a l’una el cap i el cos i donant protagonisme als sentit, casi personificalt-los. Crec que amb la seva desperta imaginació això ho calava, li fèia somriure les esboixerrades històries, però no arribava a fer-ho vida, o els temps de reacció eren molt desproporcionats, fèia un recorregut per la raó abans d’arribar a l’acció, no surgia intuitiu o espontani. Pràcticament es quedava en un exercici d’imaginació o només del intelecte.

    En aquells dies vaig coneixer la Sofrologia, em va ineresar i de seguida vaig intuir que era molt aplicable per millorar les necesitats concretes del meu fill.
    Mentres em formava com a Sofròloga, (son quatre anys, ell tenia llavors set anys), vaig comença a compartir les meves pàctiques vivencials amb ell, adaptan-li aquestes en temps, modificant continguts interesants per ell …Des de el primer dia les millores i progressos van ser molt notoris, per exemple, el que parles de anar prenent conciència del seu propi cos,. Li va ajudar molt a observar, coneixer i reconeixer sensacions, quines le eran agradables o pel contrari li molestaven, donada la hipersensibilitat característica de la seva condició, veient quines i com les podiem millorar fen canvis en prendes de roba com ara mitjons sense costures ni gomes, portar sempre taps de cera per si ens trobavem en situacions o espais sorllosos, treballant fins a quin punt era capaç de soportar l’incomoditat o en cas que calqués i si es podia, refujir o rebutxar, fen-se respectar, amb educació i asertivitat.

    Hem fet servir la Sofrologia per millorar mols aspectes de la vida cotidiana i situacións que li generen estrés. Es per ell , i per mi també una eina molt pràctica i útil, amb la que hem pogut afrontar se’ns dubte molts reptes. Creixent en autoconeixement, acceptació, normalització de les dificultats amb visió positiva o bé per millorarles o bé per aprendre a conviure amb elles de la millor manera posible, però sobretot, sobretot ens a ajudat a reforçar la confiaça en si mateix, descobrint i posant en valor que la diversitat enriqueix el grup, tots a la nostra manera i si ens sentim bé, ens agrada i conforteix sentir-nos acceptats i estimats per l’entorn.

    Encantada d’haver compatit amb tú i els posibles lectors aquesta experiència,
    Seguiré de tant en tant les teves, GràciesCarles!

    Amàlia

  2. He trobat aquesta entrada a través de l’entrada d’avui
    Primer no sabia a què et referies, així que he provat de fer l’exercici i m’he adonat que sí que noto la mà però no puc distingir els dits entre ells, com si fos una massa uniforme. És curiós.

Respon a Sònia Cancel·la les respostes