Edat

L’edat de les persones amb aspergers no correspon amb el que diu el seu DNI.

Ahir vaig fer 41 anys, o millor dit, ahir va fer 41 anys d’ençà que vaig néixer.

Però mentalment és una altra cosa. No em sento que tingui 41 anys. I no és una qüestió de no voler fer anys, o de no voler créixer. No té res a veure amb això.

Per una banda hi ha les expectatives, no les meves, sinó les de la societat. Expectatives de què has fet o on has arribat a certa edat. I expectatives de com ets o et comportes amb certa edat.

I les he trencat totes, les expectatives.

Per exemple, la societat espera que quan tens 41 anys, tinguis una feina fixa, amb un bon sou, parella estable, fills i amics per qui fer activitats neurotípiques els caps de setmana (com ara anar al teatre, passejar per la muntanya, o anar a esquiar).

Però com deia abans, molt lluny de la (meva) realitat.

No tinc una feina estable, no tinc un bon sou (ja en parlaré un altre dia d’això), no tinc fills, i no m’agraden les activitats neurotípiques, m’avorreixen.

I això per si sol no és un problema, de fet jo no tinc cap problema amb tot això. El problema ve quan aquesta forma de ser, no encaixa amb les expectatives de la societat. 

Fa poc, vaig anar a la comunió dels fills d’un cosí. Tots “adults” d’entre 30-50 anys. Molts d’ells amb descendència, amb nens, nens.

Abans de dinar vaig fer l’esforç de relacionar-me amb els adults. Però amb poc èxit. Després de dinar, vaig deixar-me anar, vaig ser jo mateix, i vaig acabar a la zona infantil, jugant amb els nens.

En resum, vaig parlar, interactuar, jugar, etc. més amb els “nens” que amb els adults. De fet, també m’hi sentia més còmode amb els nens que no pas amb els adults.

I així ha estat sempre. Quan vaig a esdeveniments amb “adults” i amb “nens” sempre acabo amb els nens. Amb els adults em sento fora de lloc, amb els nens puc ser jo mateix.

 I un altre cop, per mi, no és cap problema això.

Però i per la societat és un problema? La resposta és sí. Malauradament està mal vist comportar-se amb una edat diferent de la que diu el DNI. I aquí els aspergers tornem a tenir problemes. I aquest, és un dels molts motius pels quals els aspergers no encaixem en aquesta societat.

Algú dirà: sigues com vulguis, i no facis cas del que diuen els altres. Però hem de recordar que vivim en societat, on constantment estem rodejats de persones i sí que importa el que diguin els altres.

I vosaltres, teniu l’edat que diu el vostre DNI?

One Reply to “Edat”

  1. Em sembla que no és una qüestió d’edat si no que al ser diferents perquè el cervell ho és no seguim els estereotips socials i podem arribar a sentir-nos aïllats envoltats pels altres. No tinc la solució a això que expliques només intentar transmetre’t la meva solidaritat i empatia amb el que dius.

Deixa un comentari