Els meus interessos especials – Universitat

Com en les entrades anteriors sobre els meus interessos especials he intentat ser breu, però no sé si ho he aconseguit. Això si, és molt interessant!

Avui toca l’etapa de la universitat, o per ser més precís, de les universitats, ja que vaig fer 3 enginyeries: enginyeria tècnica elèctrica, enginyeria industrial, i enginyeria informàtica. Com que el que feia m’agradava, ho vaig allargar tot el que vaig poder, dels 17 fins als 25 anys (aproximadament).

Ordinadors

Ben aviat va entrar el primer ordinador a casa, jo devia tindre 12 o 13 anys. Al principi el manegava el meu pare, que el feia servir per feina. Jo i el meu germà només el fèiem servir per jugar.

Amb la universitat, vaig començar a fer servir més els ordinadors, i també vaig començar a accedir Internet, com vaig explicar en l’entrada anterior, per culpa de la HP48.

I al cap de poc vaig agafar el relleu al meu pare, i quan s’havia d’arreglar, modificar, configurar, etc. qualsevol cosa, era jo qui ho feia.

Programació

Quan feia COU, un dia vaig descobrir que amb el primer ordinador que havíem tingut a casa, hi havia un manual bàsic de programació en BASIC, un manual molt bàsic amb molt poques pàgines. Me’l vaig llegir i vaig pensar que podria fer un joc. I amb coneixements bàsics de BASIC (no sabia el que era un while, un for, etc. tot eren GOTO) vaig fer el meu primer programa, un doc del 4 en ratlla (per MS-DOS).

El primer any d’enginyeria vaig fer la meva primera assignatura de programació, on em van ensenyar com programar (de veritat). Recordo els primers dies de classe, que el professor explicava conceptes nous de programació, que la resta d’alumnes no entenien,  però jo, abans que el professor acabés l’explicació ja ho havia entès i ja pensava en el següent pas.

No sabia com ni perquè, però el meu cervell semblava estar dissenyat per la programació. 

Necessitava més, volia més. Així que durant les dues primeres enginyeries (elèctrica i industrial), sempre agafava totes les assignatures de programació que podia. Per exemple, recordo que vaig fer com a crèdits de com a lliure elecció diverses assignatures d’enginyeria Informàtica, jo les feia per plaer, però pels companys de classe (informàtics) eren les difícils de la carrera.

Al principi, la programació que aprenia la feia servir bàsicament per als estudis i per la calculadora HP48.

Però amb la popularització d’Internet, i l’arribada del Windows 95, vaig ficar-me amb la programació per Windows. Devia tenir 19 o 20 anys, quan vaig fer el primer programa per Windows, que no va ser altre que un 4 en ratlla en què es podia jugar 2 persones a través d’internet.

Amb els anys, vaig anar fent diferents programes, ni que la majoria eren per ús propi. Per exemple em vaig fer un programa que em canviava el fons d’escriptori de Windows cada dia de forma aleatòria entre diferents imatges preestablertes.

També vaig aprofitar la meva facilitat per la programació per desenvolupar programes de simulació per Windows com a projectes finals de carrera de les dues primeres enginyeries:

  • Enginyeria Tècnica Elèctrica: programa de simulació d’esquemes de contactes.
  • Enginyeria Industrial: programa anomenat 4barres, de simulació de mecanismes articulats de quatre barres.

Botifarra

Aquest hauria de ser l’interès especial en majúscules.

No recordo exactament l’edat, però suposo que devia tenir entre 17 i 19 anys, un dia al poble on vivia, van fer una excursió en bicicleta a Santes Creus. En tornar, els “iaios” del poble estaven jugant a cartes al local social.

Normalment aquestes partides eren molt tancades i era quasi impossible entrar-hi. Però encara no sé com (suposo que eren 3 i els faltava un jugador), em van dir si volia jugar. Evidentment vaig dir que si, i em van ensenyar a jugar a la Botifarra.

Va ser amor a primera vista, em vaig enamorar perdudament (de la botifarra, no dels iaios).

En el curt camí del local social a casa (menys de 50 metres), vaig estar pensant com m’ho podria fer per poder seguir jugant a la botifarra, perquè només es pot jugar amb 4 persones (ni 3, ni 5), 4 exactes. La conclusió va ser que jugar per Internet seria una bona opció.

Així que en arribar a casa vaig fer dues coses:

  1. Ensenyar a la meva família a jugar a la botifarra (als pares i germà, que en total sumem 4).
  2. Buscar a Internet si hi havia algun programa per jugar a la botifarra en línia, ja que a Internet seria molt més fàcil trobar 4 persones per poder fer una partida.

Però perquè us feu una idea dels anys que fa, encara no existia Google! Així que vaig buscar als buscadors de l’època: Yahoo i Altavista. Però no vaig trobar cap joc de la botifarra per Internet, només vaig trobar dos programes per jugar a la botifarra contra l’ordinador (que eren molt dolents), no es podia jugar per Internet amb/contra persones.

I vaig pensar que Yahoo (o qualsevol altra gran companyia d’Internet), difícilment faria el joc de la botifarra, per tant, s’hauria de fer des de Catalunya, millor dit, l’hauria de fer jo. Així que el mateix dia que vaig aprendre a jugar a la Botifarra vaig decidir que faria  el joc de la botifarra per Internet.

Durant un temps em vaig haver de conformar a jugar a la botifarra amb la família (broma). I la idea de fer el joc de la botifarra per internet es va quedar com un projecte en la meva ment, però el vaig anar fent mentalment, li vaig ficar nom i tot: butinet.

Fins que, pocs anys després, una companya d’universitat em va dir que havia vist per la TV que la generalitat i TV3 organitzava un concurs de creació de videojocs, i que jo que era un crac m’hi podria presentar. Li vaig contestar: sí, i ja sé quin, el joc de la botifarra per Internet.

Vaig pensar que era l’ocasió perfecta, i em vaig presentar al concurs amb el projecte  del joc de la botifarra per Internet. Al cap d’uns mesos vaig rebre un correu dient que havia estat un dels 10 seleccionats per la segona fase del concurs: fer el joc.

Així que durant l’estiu (2001) vaig desenvolupar el joc. Va ser un estiu dedicat quasi en exclusiva a programar, sense sortir massa de casa (tampoc és que sortís molt normalment). Vaig unir alguns, per no dir tots, dels meus interessos especials en aquell moment: botifarra, ordinadors, programació, videojocs i Internet, en un. I va néixer el ButiNET, el joc de la botifarra per Internet.

Vaig presentar el joc al concurs, i el dia 15 de novembre del 2001 em van dir que havia guanyat el concurs (un dels dies més feliços de la meva vida). Poc després, el dia 3 de desembre del 2001 em van fer entrega del premi públicament, i vaig aprofitar per fer el llançament del joc. Aquell dia va canviar la meva vida.

A partir d’aquell moment la botifarra i el ButiNET va passar a ser (encara més) el centre de la meva vida. Hi dedicava moltes hores: per millorar-lo, ampliar-lo, mantenir-lo, per fer atenció als usuaris, etc. En resum, era com una feina, però altruista. També hi dedicava moltes hores d’oci fent partides en línia, perquè cal recordar que vaig fer el joc per poder-hi jugar jo.

Gràcies al joc, es va crear una comunitat en línia de jugadors de la botifarra, que de seguida vam tenir la necessitat de conèixer-nos. I teníem una excusa perfecta per quedar: jugar a la botifarra. Així que vam començar a quedar per jugar a la botifarra en persona i per ficar-nos cara, i amb el temps va passar a ser una comunitat real.

Un altre cop gràcies a un interès especial vaig conèixer molta gent. De fet, gràcies al joc, vaig fer el meu primer grup d’amics a la universitat (ja tocava després de 5 anys a la universitat). Anteriorment, mentre estudiava les dues primeres enginyeries, només havia fet relacions d’un a un, i relacions poc duradores. Però mentre estudiava enginyeria Informàtica, vaig conèixer a dintre del ButiNET (virtualment) companys d’universitat,  amb els que també vaig quedar per jugar a la botifarra al bar de la universitat. Amb el temps el grup es va anar ampliant, i vam formar un grup d’amics (alguns dels quals, encara els conservo).

Com us podeu imaginar, dedicava moltes hores al dia a la botifarra, de fet dedicava més hores a la botifarra que als estudis, la família o els amics.

Amb els anys, quan vaig acabar d’estudiar, vaig haver de prendre una decisió: buscar una feina “normal”, una feina neurotípica, i amb la que segurament ja no podria dedicar tant de temps a la botifarra, o dedicar-me de ple a la botifarra i treballar per la botifarra, treballar per mi.

Vaig optar pel segon, vaig crear una empresa de videojocs (botifarra).

I fins al dia d’avui, més de 20 anys d’ençà del dia que vaig aprendre a jugar a la botifarra, la botifarra i el ButiNET segueixen sent la meva feina. Són la meva vida, literalment.

GP32

Mai havia estat de jugar amb consoles, de fet mai n’havia tingut cap. Però mentre estudiava enginyeria informàtica, vaig descobrir la consola portàtil GP32, similar a una “Game Boy”, però amb la diferència que era oberta i qualsevol persona podia fer programes (jocs) per ella.

No vaig poder resistir la temptació i me la vaig comprar. Però la idea no era jugar, la idea era programar jocs.

Em va arribar a casa un matí en plena època d’exàmens. Em vaig autoprometre que fins que no acabes els exàmens no l’obriria … error. Vaig aguantar poques hores, a la tarda ja l’estava obrint i provant. I el mateix dia al vespre, publicava a Internet el meu primer joc per la consola (amb una molt bona acollida).

En pocs dies ja havia publicat dos jocs, i començat una col·laboració per fer-ne un tercer. En poques setmanes, ja tenia cert renom dintre de la comunitat d’usuaris de la calculadora.

La GP32 va passar a ser molt important per mi. Programava per ella, i participava molt activament a la comunitat virtual, fent algunes amistats d’arreu del món. Portava la GP32 sempre amb mi, de fet vaig substituir la HP48 per la GP32 com a dispositiu portàtil que m’acompanyava a tot arreu.

Aquí una petita mostra d’alguns dels jocs que vaig realitzar per la consola al llarg dels anys:

2 Replies to “Els meus interessos especials – Universitat”

Deixa un comentari