Hola , tengo un hijo TEA leve con 11 años, lleva 1 año haciéndose preguntas, diciendo que es diferente que nació con dificultades que le ayude que tiene miedos muchos miedos a la vida a las personas , no le gusta nada la ciudad , detesta el colegio dice que es muy duro, aunque es aceptado con normalidad por sus compañeros ya que van con el desde lso 3 años, pero empieza a tener problemas en el Colegio por que los profesores no saben adaptarle las asignaturas y me sugieren que comparta escuela con un Centro de Educación especial, yo no creo que a mi hijo le beneficie ese cambio ya que le arrancaría de su grupo de amigos y peligraría su estabilidad y bienestar emocional. A todo esto le queremos contar a mi hijo que es TEA ya se que es muy joven pero esta hecho un lío y necesita respuestas. Lo haré tal y como explicas en tu blog, y sobre lo que comentaba anteriormente que opinas sobre los niños que aíslan en lo Centros de Educación Especial, en vez de apostar por la inclusión y poner recursos.
Jo t’animo que li ho expliquis, amb 11 anys ja som capaços (els aspergers i neurotípics) de percebre que alguna cosa passa, i a la vegada per entendre i acceptar que som diferents. Així que ànims i ja m’explicaràs com ha anat el meu mètode!
Tema Centres d’Educació Especial, és molt delicat, però aquí va la meva opinió:
Crec que, en el sistema i societat actuals, són necessaris. Hi ha certs nens, que ni ells ni les escoles ordinàries estan preparats per una inclusió total.
Però no és el cas dels nens aspergers o TEA nivell 1 i 2. Els TEA (I i II) no necessiten un Centre d’Educació Especial, només necessiten petites adaptacions.
A més, els aspergers tenim un punt feble: la poques eines i destreses socials. Si fiques un nen TEA nivell 1 o 2 en un centre d’educació especial, difícilment aprendrà a relacionar-se, que és el que més li falta.
Però tampoc em serveix ficar el nen asperger en una escola ordinària, sense més. El més probable és que acabi patint assetjament escolar (bullying), exclusió, i que se li faci difícil seguir les classes.
Els nens TEA, cadascun al seu nivell, necessiten certa ajuda en diferents aspectes. Per tant necessitaran atenció personalitzada. I com tu dius, algunes escoltes o professors no estan preparats.
En resum, ens queda molta feina per fer en la societat i com a societat!
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.
Yo estado mirando en muchas escuelas para mi hijo que tiene 12 años, y realmente he visto algunas que tienen ganas de ayudar y que son muy conscientes de la diversidad y de las necesidades especiales de algunos niños, en cambio he visto otras que no.
La meva opinió com a mare de filla de 10 anys Asperger( 5 anys d’ordinadors i actualment dos d’educació especial) és que cada moment i cada dificultat dels nostres fills necessiten el seu espai. Si per exemple hi ha problemes de conducta per no controlar les emocions, necessitem una atenció personalitzada i terapèutica que ara per ara només pot proporcionar l’escola d’educació especial. S’ha de combinar facilitant en el lleure, espais normalitzats per fomentar la socialització. I no s’ha de pensar que l’escola especial és definitiva, caldrà valorar quan sigui el moment, una transició a la ordinària (amb recursos). Esperem que la inclusió sigui real i dotada dels mitjans i professionals per poder fer aquest pas.
Felicitats pel blog!!
Hola, la experiència amb el meu fill ha estat que als cinc anys ens vam adonar que quan anavem a l’escola ell ja posava “cara d’oficina” i sortia amb la mateixa cara i les fitxes que havia de fer les fèia amb desgana i sense esforç.quan al contrari, a casa era molt treballador i constant en els seus interessos, investigacions i autoaprenentages. Tal cual ho vam anar a parlar al Consorci d’Educació i ens van recomenar una escola petita, d’una linea i només primaria. treballen amb naturalitat la diversitat, estimulant la participació i desde la participació a la responsabilitat, fomentant la conciència del aprenentage propi i també de grup, amb un tracte molt familiar. Encara que desconeixíen el diagnòstic, la bona voluntat, l’observació i sobretot el carinyo, van fer que la seva adaptació i resol·loció de dificultats com ara hàbits, relacions socials, hipersensibilitats, tics….ha donat moltes petites pases, però sobretot a aprés a “ser qui és”!. No cal dir que els resultats acadèmic han estat inmillorables. L’any pasat va acabar la primaria molt orgullós d’ell mateix, dels seus companys i de l’escola, en una paraula: feliç!!!. Aquest curs a l’institut, es altre història. 😉
Así que en la mida que pudueu, procureu un entorn en el que es senti lo més comode posible, Per exemple, hem lluitat molt per aconseguir plaça al institut que a ell li atrèia, i no deixar-nos portar on ens aconsellaven, entre molts motius perque no ens el podíem imaginar a un institut de cinc lineas,(quan sabem que no li agraden les aglomeracions ni l’exessiu xivarri… ) Segurament no hagués tornat després del infern del primer dia, ja ja ja. Un cop començat el curs li vaig preguntar perquè aquest i no l’altre més aprop de casa i el motiu en el moment em va sobtar, “perque es un edifici com més quadrat i em sento més segur”… ja podiem els pares pensar en el proyecte educatiu, Com altres ocasons, les seves prioritats les te molt clares i agraeix que li respectem i acompanyem quan no té dubtes.
Perdoneu si costa de llegir-me. al contari que al Carles que es remira els textos abans d’enviar-los, jo un cop l’he escrit tal cual raja, em costa molt rellegir-ho i corregir-me, soposo que en el fons no m’he importa massa “el què diràn” els alres, només m’interessa que m’entengueu i confio que si trobeu fallos ho pasareu per alt, Si no es així, ja m’ho direu i ho agrairé, mentres tant segueixo la meva manera espontanea de fer.
Espero haver aportat un granet de sorra. Gracies