La Noèlia em pregunten a través del blog:
Hola, fa temps que et segueixo per Facebook i que tenia ganes d’escriuret. Acabo de llegir l’ultim Post i m’he decidit. Tinc un cosi de 24 anys, Ricard, que fa cosa de 4 anys va ser diagnosticat Asperger, al principi del diagnòstic jo vaig estar amb ell uns dies a Anglaterra i va estar molt molt bé si ho comparo amb ara. Ha viatjat molt, sol amb 18 anys, es la seva obsessió i li encanta la història i les pel·lícules antigues. El principal problema és que No accepta el seu diagnòstic i es molt difícil comunicar-se amb ell, a no se que li parlis dels seus interessos. La seva història es molt llarga, no acabaria. No te amics, ha patit bulling i ha passat per alguns centres d’Internament que crec que no el van ajudar massa, al contrari, amb medicació va anar a pitjor. Ara està millor, però sempre esta nerviós, i surt poc de casa i si ho fa, sempre amb els pares. M’agradaria que hem donessis la teva opinió de la situació. Com podríem ajudar-lo a entendre el que li passa? Suposo que és el primer pas. Moltes Gràcies.
Malauradament, és complicat. Quan un adult, no vol veure que té “un problema”, és difícil de fer-li veure.
No és estrany el que em dius, ni és el primer cop que ho sento. Els nois asperger solen passar per una etapa de negació.
De fet, és el més habitual. Als nois aspergers els costa acceptar la seva condició (jo sóc una excepció). La majoria de nois quan descobreixen que són aspergers, o no ho volen acceptar o no tenen gens d’interès en el tema.
Al contrari de les noies, que tenen més facilitat per a la introspecció i per l’autoconeixement (i que molts cops han fet el treball soles). La teoria diu que hi ha més nois TEA que noies, però a la pràctica hi ha més dones TEActivistes que homes.
Tornant al tema, acceptar i reconèixer que es té un problema és el primer pas. Però, com deia al principi, no és fàcil. I si ets asperger, encara pot costar més: podem ser tossuts, podem ser inflexibles, ens pot costar demanar ajuda, ens pot costar identificar i entendre les nostres emocions, etc.
La gràcia, que es doni compte que, amb ajuda, pot millorar alguns aspectes de la seva vida.
Aquí alguns consells/propostes:
- Escollir un bon moment: evitar reunions familiars o quan tingui altres fronts oberts.
- Pregunta-li pels seus sentiments, com se sent, com pensa, quines dificultats té, i parlar-li de què hi ha altres persones els passa el mateix, que se senten igual, que no està sol.
- Vigilar molt amb el llenguatge, ja que hi ha paraules “tabú” que poden fer que l’altra persona es tanqui en banda. Per exemple, evitar paraules com ara: diagnòstic, autisme, discapacitat, “tens un problema”, “necessites ajuda”, etc.
- Intentant buscar solucions a problemes reals d’ell: “tens pocs amics?, que et sembla si treballem això”.
- Presentar-li casos reals: pel·lícules, blogs o llibres, en què es pugui sentir reflectit, i pot ser que faci clic per acceptar el diagnòstic o demanar ajuda.
- Proposa-li fer teràpia i que com a mínim li doni una oportunitat, ni que sigui una vegada. Però ajudant-lo a demanar la primera visita, i si cal acompanyar-lo el primer dia.
- Aprofita moments en què passi per alguna dificultat o se senti malament, per parlar-li de fer teràpia.
- No pressuposis o diagnostiquis, al seu lloc parla de la teva percepció. En comptes de dir “ets asperger” o “no tens amics”, parla del que tu perceps: “em dóna la sensació que tens dificultats per fer amics”.
- Deixa-li el seu temps, perquè passi el dol, o que s’ho prengui malament.
- Ofereix-li en pagar o subvencionar la teràpia.
- Ofereix-te a acompanyar-lo a la primera visita/teràpia.
Per acabar, anar a teràpia està mal vist, una alternativa és proposar anar a grups de suport o d’oci per nois asperger. Parlen entre ells, entre iguals i fan sortides d’oci que els interessen.
A veure si tens sort!
43 anys. TEA, asperger, autista, TDAH, dislèxia, discalcúlia, …
Enginyer tècnic elèctric, Enginyer industrial i Enginyer informàtic.
Professor de secundària i programador de videojocs/webs.
Diagnosticat amb TEA el 2018, TDAh el 2021.
Penso que aquesta falta d’acceptació es pot haver produït en un context negatiu que simultàniament al diagnòstic s’ha transmès un missatge negatiu, de discapacitat, anormalitat, etc. i per això potser pot costar acceptar-lo. En realitat és una singularitat, una altra forma de funcionar.
Jo em vaig trobar que no hi havia cap terapeuta a qui vaig recórrer que fos capaç de fer aquest diagnòstic, potser perquè en aquells temps no estava de moda, no sé ara si n´hi ha tants que puguin ajudar, segurament s’ha d’anar a llocs molt especialitzats en TEA per a poder trobar un professional que pugui ajudar…
S’ha d’insistir que és una manera de funcionar el cervell, diferent a la dels NT, auto-acceptar-se i mirar d’adaptar el mon a les nostres circumstàncies i no al contrari (això és molt important) sense donar-se culpes de res, no pensar-se inferior, només diferent com tothom ho és en el fons. Tots som neuro-divergents, uns més que d’altres és clar.