Diagnòstic II – En femení

En entrades anteriors ja he parlat del diagnòstic i de l’asperger en les dones.

Avui em vull centrar en el diagnòstic en les dones. El motiu és que fa poc dues noies que conec han passat pel procés de diagnòstic, i a les dues els han dit “que no encaixen amb els paràmetres del TEA“. Però el problema és que les dues són Asperger (TEA)! Per tant, alguna cosa ha fallat en el procés diagnòstic perquè no ho hagin vist.

Per començar, el diagnòstic d’asperger (TEA) en adults no és fàcil.

Alguns dels motius són:

  • Els aspergers en general, tendim a normalitzar la majoria de símptomes i dificultats. I sobretot quan hem viscut com a neurotípics la major part de la nostra vida. De fet, és normal quan parles amb un asperger i li expliques algun símptoma que et digui: “això no li passa a tothom?”. I la resposta és NO, això no li passa a tothom.
  • Hem après, normalment inconscientment, estratègies compensatòries per la majoria de símptomes i dificultats.
  • La millor edat per realitzar un diagnòstic de TEA són als 3 anys, abans que comencem a crear estratègies compensatòries per les dificultats TEA.
  • Hem viscut la major part de les nostres vides com a neurotípics.
  • Tendim a respondre les preguntes de forma literal!

Doncs si parlem de les noies/dones, encara s’afegeixen algunes dificultats extres en el diagnòstic:

  • Els protocols de detecció i diagnòstic de TEA estan pensats per nois/homes TEA (i fins i tot m’atreviria a dir per TEA nivell 2 o 3).
  • Les noies solen tenir més habilitats en imitar i fingir que no pas els nois. Això fa que des de petites tendeixen a imitar o copiar el que fan les altres noies, dificultant el diagnòstic.
  • Les noies aspergers solen portar mascares per protegir-se de l’exterior, i quan les diagnostiquen normalment no se les treuen. A més, molts cops aquestes màscares són inconscients: així que fa falta un autoconeixement molt elevat o profunditzar molt per part dels psicòlegs/psiquiatre per diferenciar entre la mascara i la personalitat asperger.
  • Els interessos especials de les dones solen ser diferents dels dels nois, i a més solen ser més dissimulats o acceptats socialment.

Exemple

Per tant, imaginem-nos una noia que fa poc te la sospita que és asperger i encara està en el procés de coneixe’s a ella mateixa. Segurament encara no és conscient de tots els símptomes, ni de totes les dificultats que es troba en el seu dia a dia, ni és conscient de totes les mascares que porta.

Aquesta noia decideix buscar un diagnòstic “oficial” per continuar el procés d’autoconeixement.

Durant el procés diagnòstic, agafem tot el que he explicat en aquesta entrada del blog, ho mesclem, i ens podem trobar en aquesta conversa hipotètica (però basada en fets reals).

I tinguem en compte que som literals, que per tant contestarem a les preguntes de forma literal!

Psicòleg: Fas moviments repetitius?
Noia: No.
Realitat: *mentre juga amb les mans amb la costura dels pantalons per sota de la taula*.

Psicòleg: Tens amics?
Noia: Sí.
Realitat: Tinc els grups amics de l’escola i de la universitat i m’he deixat portar. Em costa relacionar-me amb altres persones, mai quedaré amb un amic per explicar com em sento/estic, i no sóc capaç de fer amistats noves.

Psicòleg: Treballes?
Noia: Sí.
Realitat: He tingut molts problemes de maltractament al treball o directament treballo p
er mi.

Psicòleg: Entens les frases fetes i els acudits?
Noia: Sí. A vegades no entenc algun acudit, com a tothom no?
Realitat: Sóc Asperger, no gilipolles! És clar que entenc les frases fetes, he après a fer-ho! I els acudits, molts no els entenc.

Psicòleg: Tens hipersensibilitat?
Noia: Em molesten una mica els sorolls.
Realitat: No puc sortir al carrer sense portar ulleres de sol, el soroll em molesta molt, la roba em molesta tota, i no m’agrada que em toquin.

Psicòleg: Mires als ulls?
Noia: Sí.
Realitat: De petita em van obligar a mirar als ulls i ara ho faig perquè sé que s’ha de fer, ni que no m’aporta cap informació.

Psicòleg: Tens interessos especials?
Noia: No.
Realitat: No tinc els interessos especials típics dels nois asperger, els meus passen més desapercebuts, tant que ni jo sé que els tinc.

Psicòleg: L’asperger et comporta dificultats?
Noia: No!
Realitat: Sóc dona i asperger, no acceptaré tan fàcilment que tinc dificultats!

Us feu la idea no?

Conclusions

Em dóna la sensació que durant el diagnòstic ens hem de justificar de per què som aspergers o per què ho pensem, quan hauria de ser al revés: que la persona que fa el diagnòstic fes les preguntes adequades per veure més enllà de la mascara o del que la persona pot considerar normal. Com ja he explicat anteriorment, tendim a normalitzar el que ens passa, però pel que per una persona pot ser “normal”, resulta que pels altres és molt estrany, i així és com ens veuen els neurotípics: molt estranys.

Un altre problema que hi ha: per poder tenir el diagnòstic de TEA, has de tenir dificultats “greus” en diverses àrees. Però si resulta que aquestes dificultats no es veuen perquè has estat lluitat per superar-les (de forma conscient o inconscient), ja no entres dintre dels paràmetres de diagnòstic. O sigui, si has lluitat amb molt d’esforç per superar les dificultats, ja no ets TEA. I no es té en compte que aquestes dificultats encara hi són!

I com més altes capacitats tens, més s’emmascara les dificultats o més estratègies compensatòries has creat per sobreviure.

Així, que és molt difícil (actualment) el diagnòstic d’una noia asperger amb altes capacitats, i que porta tota la vida lluitant per sobreviure en un món de neurotípics.

En la pròxima entrada, parlaré sobre la por que hi ha a diagnosticar d’asperger, i de les conseqüències negatives que comporta.

2 respostes a «Diagnòstic II – En femení»

  1. Muy bueno. Yo también considero que intentamos normalizar nuestra situación con determinadas respuestas pero no era consciente, sinceramente. No veía tan claramente algunas de mis dificultades.
    Gracias!

Deixa un comentari