Respostes concretes a preguntes concretes #8 – Estic perduda

La Berta pregunta a través del blog:

Hola Carles! No se per on començar. Tinc 39 anys i tota la vida he tingut problemes per a relacionar-me amb la gent, mantenir una relació, o inclús una feina. Casi no tinc amics i quan en tinc duren poc. Em sento sola i de vegades m’agrada, però fa anys que no se qui sóc i visc per agradar als altres. Si no és estrictament necessari puc estar inclús una setmana sense sortir de casa i cada vegada m’agrada menys la gent. Estic perduda. Sóc mare d’una petita de casi 4 anys i de vegades sento que no seré bona mare per a ella. No se que em passa, em sento incompresa i com si no encaixés enlloc. Què puc fer? Gràcies per llegir-me

Hola Berta!

T’entenc, m’he sentit igual (moltes vegades) al llarg de la meva vida, i sé que no és fàcil. De fet, és com ens sentim molts aspergers adults abans de ser diagnosticats. Continua llegint «Respostes concretes a preguntes concretes #8 – Estic perduda»

Expectatives

El fet de viure en societat, fa que totes les persones (siguin neurotípiques o aspergers) estiguem rodejades d’expectatives.

Aquestes expectatives se solen posar de forma inconscient. Per exemple: si tots (o la majoria) dels nens miren als ulls dels pares, també voldràs i esperaràs que el teu fill ho faci.

Quan ets normal, vull dir quan ets neurotípic, la majoria de les expectatives es compleixen sense saber ni que existeixen.

Però quan ets diferent, les expectatives es fan més grans i a la vegada són més difícils de complir (molts cops impossibles del tot). Amb totes les frustracions que això comporta, tant per la persona que fica les expectatives com per la persona que les ha de fer. Continua llegint «Expectatives»