Extinció

Em pregunten:

Hola de nou, si els afectats per TEA teniu dificultats socials, com és que cada vegada sembla que n’hi hagi més quan, per lògica, hauríeu d’estat en procés d’extinció? Moltes gràcies per deixar-me preguntar i encara més per respondre.

Jajaja, m’ha fet gràcia la pregunta, perquè jo també me l’havia plantejat.

Primer de tot, no és que ara hi hagi més TEA, sinó que simplement es diagnostiquen més, ja que hi ha més coneixement i més conscienciació. Persones que fa 40 anys ningú hagués pensat que eren autistes, ara són diagnosticades amb TEA.

I sobre l’extinció vaig arribar a les següents conclusions:

  • El causant de l’asperger no és 100% genètic, per tant no fa falta un asperger per engendrar un altre asperger. De dos pares completament neurotípics pot sorgir un fill asperger. Per tant, no és necessari els nostres gens per no extingir-nos.
  • Malgrat les dificultats socials, molts aspergers acabem desenvolupant mecanismes que ens permeten relacionar-nos (ni que sigui de forma rudimentària).
  • Hi ha possibilitats que acabem amb algú com nosaltres, o sigui un altre asperger.

Tot això junt, fa que els aspergers no estiguem en risc d’extinció. I de fet, és el millor per la humanitat, que faríeu els neurotípics sense els aspergers? Ja deia en Hans Asperger: “It seems that for success in science or art, a dash of autism is essential”. Traduïda: Sembla que per tenir èxit en la ciència o en l’art, és essencial una mica d’autisme.

Deixa un comentari