Diagnòstic III – Por al diagnòstic

Avui vull parlar de la por que hi ha al diagnòstic d’asperger (TEA, autisme, etc.), però no per part de nosaltres mateixos o dels familiars, sinó per part dels professionals: la por que hi ha a diagnosticar asperger per part dels psicòlegs i psiquiatres.

En algunes disciplines mèdiques, a vegades s’abusa de diagnosticar de pressa i sense proves. Si vas al metge de capçalera amb símptomes de refredat, et diagnosticaran un refredat, sense més proves. Si al cap d’una setmana tenien raó, tots contents. Però si empitjores, faran alguna prova i “modificaran” el diagnòstic (segurament a alguna cosa més greu).

Inclús si vas al metge de capçalera amb símptomes d’una depressió, aquest t’ho diagnosticarà ràpidament i et donarà medicació.

Es podria dir que molts cops es diagnostica a la lleugera.

Però amb l’asperger/TEA, passa tot el contrari! Per aconseguir el diagnòstic tot són problemes, pegues, dificultats, excuses, lentitud,  etc. Molts cops fins i tot costa que ho tinguin en compte.

A molts de nosaltres, aspergers adults, ens han negat el diagnòstic d’asperger, però ens han diagnosticat amb facilitat d’altres coses: TDAH, TLP, AACC, etc.

Hem de lluitar per obtenir el diagnòstic, ens hem de justificar: de per què ho som o de per què volem el diagnòstic.

Por a diagnosticar asperger

Però per què aquesta por a diagnosticar d’asperger, i en canvi tanta facilitat de diagnosticar altres coses?

El principal motiu és que encara es creu, erròniament, que el diagnòstic d’asperger que el diagnòstic pot ser una càrrega per la persona, que és una etiqueta per tota la vida, etc. En resum, es creu que el diagnòstic d’asperger és quelcom dolent.

Com deia, és un error. Per nosaltres tenir el diagnòstic no és dolent, no és una etiqueta. Al contrari, pot ser molt positiu, i hi ha molts avantatges: ens permet saber que no estem sols en aquest món, ens dóna una identitat, ens permet tenir més autoconeixement, buscar ajuda, etc.

Entenc que per algunes persones un diagnòstic pot ser una càrrega, però no per la majoria. A més, el no-diagnòstic també és molt dolent i pot ser molt perjudicial, però ja en parlaré un altre dia.

Per acabar: les dificultats que tenim durant les nostres vides no són no per tenir o no el diagnòstic, sinó pel fet intrínsec de ser asperger. I el diagnòstic ens ajuda a entendre-ho.

4 respostes a «Diagnòstic III – Por al diagnòstic»

  1. Totalment d’acord. Soc mare d’un nen de quasi 7 anys que estic segura que asperger. El nen encara no té diagnòstic. Tothom tira pilotes fora: csmij, psicòleg privat i neuròleg. Es queden tots amb un trets de TEA d’alt funcionament. En fi, continuarem batallant. Moltes gràcies pel teu blog, no saps el què m’arriba a ajudar. Una abraçada

      1. Maria, me piedes decir cómo puedo pedir hora para ir a la dra.Hervás, aunque me tenga que esperar un año? Soy mami de un niño de 3 añitos que ya han diagnosticado con TEA dsd el mes de abril. Todavía estoy en estado de schock y muy triste aunque trabajando mucho para ayudarle. Pero me gustaría una segunda opinión y sé que esta Dra es de las mejores en este tema. Gracias.

  2. Un dels avantatges del diagnòstic, en nens i en adults, és el saber que podem tenir un marc de referència diferent, que es pertany a una altra família humana tant respectable com d’altra. Això esborra la culpa per no ser com els altres i restableix la nostra auto-estima.

Deixa un comentari