Mites sobre l’asperger #2

Text de la imatge: “No mirem als ulls”.

Realitat: naixem sense l’habilitat de mirar als ulls, però ho podem aprendre!

Encara hi ha persones (i psicòlegs) que pensen que si mirem als ulls, ja ens descarta del diagnòstic d’asperger.

La realitat és que, els aspergers, no naixem amb aquesta habilitat innata com els neurotípics, però al llarg dels anys alguns aspergers ho podem aprendre a fer o com a mínim a fingir-ho. 

També hi ha aspergers que ho han perfeccionat tant que miren als ulls amb aparent normalitat/naturalitat.

En tots els casos, ens costa un gran esforç fer-ho.

Personalment he après a fingir-ho, quan realment miro al voltant dels ulls. Però és quelcom conscient, he de pensar “ara toca mirar als ulls”.

Sols miro als ulls a persones que conec molt o que tinc molta confiança, i quan ho faig m’aporta poca informació i m’és incòmode. I com més cansat, nerviós o estressat estic, menys puc mirar als ulls o fer veure que miro als ulls.

Una resposta a «Mites sobre l’asperger #2»

  1. Jo he après a mirar els ulls d’algú quan em parlen, conscientment com tu dius, per educació. Però se’m fa molt difícil, em distrec, no puc retenir les ideas, endresar les paraules i explicar-me com voldria si faig l’esforç de mirar els ulls d’altre persona quan sóc jo la que parlo. És pensen que es per vergonya i així ho creia fins fa un temps, però em creava un conflicte intern amb mi mateixa perquè no ho identificava ni reconeixia com a vergonya. Ara ho accepto com el que és, i suposo que m m seguiré millorant el contracte visual quan parlo… ;)

Deixa un comentari