En entrades prèvies ja he parlat dels meus interessos especials en les diferents etapes de la meva vida:

• • Infantesa
  • Adolescència
  • Universitat

Avui l’última entrada referent als meus interessos especials, en l’etapa des que vaig acabar la universitat fins al dia d’avui. O com dirien els neurotípics, l’etapa d’adult.

DDR

La filla d’uns amics, també amiga meva, sempre m’insistia que ballés (o jugués) DDR (“Dance Dance Revolution”) amb ella. Jo sempre em resistia. Això del ball o això de moure’s no era una de les meves millors habilitats. Per no dir que era totalment arrítmic i patós.

Un dia vaig caure als seus encants i em vaig animar a provar-ho. I com no, m’hi vaig enganxar. En arribar a casa meva, em vaig comprar per internet la meva primera pista de ball DDR.

Vaig anar practicant, jugant, ballant, i vaig anar pujant de nivell. Fins que em vaig igualar amb la meva amiga, i aleshores els dos ens picàvem per anar millorant. Anàvem a trobades, campionats, i fins i tot vam arribar a anar al campionat d’Espanya de DDR.  També vam conèixer una comunitat de jugadors amb la que fèiem activitats de forma periòdica.

Com a curiositat, un dia vaig anar un esdeveniment (campionat) de DDR, i em vaig inscriure amb el meu nick (sobrenom) a Internet. Quan vaig presentar-me i vaig dir el meu nick, el noi de les inscripcions va aixecar el cap amb cara de sorpresa i va dir: “Tu ets el que ha fet els jocs de la GP32?”. Resulta que ell també en tenia una, i era fan dels meus jocs.

Durant uns anys, el DDR va formar part de mi. Jugava (ballava) sempre que podia: sol, en família, amb amics. El DDR m’aportava molt: diversió, exercici, trobades, campionats, passa temps, fins i tot vaig realitzar diverses cançons.

I a més de passar-m’ho bé, em va ajudar a guanyar coordinació i ritme. També em va ajudar a perdre la vergonya a l’hora de ballar. Abans del DDR era incapaç de ballar en públic, incapaç de moure cap part del meu cos al ritme de la música. Amb el DDR vaig aprendre a moure’m, a ballar, i sobretot, vaig perdre la vergonya.

Us diré un secret: ara quan vaig a un lloc amb música i he de ballar (cal dir que no passa molt sovint), a l’hora de ballar m’imagino les fletxes al meu cap i faig veure que ballo DDR.

Programació videojocs en mòbils

Sempre havia estat anti-mòbil, no li veia la gràcia ni la necessitat. Quan tothom tenia mòbil, jo no en tenia. Ara amb el temps puc dir que era un error, i que el fet de no tenir mòbil no m’ajudava, al contrari, m’aïllava socialment.

Però tot va canviar quan va aparèixer el primer telèfon intel·ligent (el primer iPhone americà). Quan vaig poder me’n vaig comprar un, automàticament m’hi vaig enganxar, i vaig canviar la GP32 per l’iPhone.

Un dels meus objectius per comprar-me el mòbil era desenvolupar videojocs, però l’iPhone no era “fàcil” de programar, així que ho vaig anar posposant.

Fins que uns anys després, l’iPhone va passar a pitjor vida (obsolescència programada), i el vaig canviar per un mòbil Android.

Totes les dificultats per programar que tenia l’iPhone, eren facilitats a l’Android. De seguida vaig programar un parell de jocs per començar a fer proves. Els mateixos dos amb els que havia començat a programar la GP32 anys abans.

Amb els anys, he anat programant diferents jocs, fins a un total de 9 jocs que tinc actualment:

I és que programar, i sobretot programar videojocs, m’ajuda a no pensar. I és de les poques vegades que em puc concentrar al 100%.

Els jocs de la fam

Durant tota la meva existència diverses vegades m’ha agafat molt fort per alguns llibres, sèries o pel·lícules. Alguns exemples són: Sherlock Holmes, El Hòbbit, El Senyor dels anells, Matrix, Lost, Futurama, i molts altres.

En els últims anys, o sigui en l’etapa adulta, els llibres (i les respectives pel·lícules) que més m’han enganxat són la trilogia de “Els jocs de la fam”.

El primer llibre me’l vaig llegir d’una tirada (sense dormir). No podia parar. I vaig empalmar el final del primer llibre amb el segon. I després de prop de 24h seguides llegint, vaig decidir parar per dormir. Vaig deixar els llibres a part un temps, ja que no volia tornar a passar pel mateix. Però no ho vaig aconseguir, quan m’hi vaig ficar vaig llegir el que em quedava del segon i el tercer llibre pràcticament sense parar.

No sóc molt d’anar al cinema, però vaig fer una excepció amb els jocs de la fam, vaig anar a veure les 4 pel·lícules al cinema a mesura que les anaven estrenant, 1 per any.

Ja han passat uns quants anys d’ençà que vaig llegir els llibres, i des que van estrenar les pel·lícules. Però segueixen estant presents a la meva vida:

• Els fons de pantalla del mòbil és la Katniss.
• La meva gossa es diu Katniss.
• Quan rebo un missatge al mòbil sona el xiulet de la Rue (districte 11).
• M’he llegit els llibres en català i en anglès.
• He vist moltes vegades cada una de les 4 pel·lícules.
• Faig servir frases de la saga en el meu dia a dia (ecolàlia):
  • Welcome, welcome, welcome.
  • Let’s begin the 74th hunger games.
  • I volunteer, I volunteer as tribute.

Laberints

La història dels laberints és curiosa:

Quan estava estudiant enginyeria informàtica, en una pràctica havíem de fer una espècie de comecocos. No tenien per què ser intel·ligents, de fet els de la resta d’alumnes eren molt lerdos, s’anaven fotent cops de cap contra les parets (els comecocos, no els alumnes).

Així que malgrat no ser part de la pràctica, el meu grup (dos companys i jo) vam decidir que volíem que els comecosos fossin intel·ligents, que anessin a buscar els “objectius” sense donar-se cops de cap contra les parets.

Però per fer-ho teníem un problema: havíem de fer un algoritme que resolgués qualsevol laberint! I no era fàcil.

Vam anar fent brainstormings amb els companys, plantejant idees, i fent moltes proves. Però no ens en sortíem.

Fins que un dia, estava amb la meva parella en un concert de Lax’n’busto, i a mig concert em va venir la inspiració, i li vaig dir a la parella: “Acabo de resoldre el laberint”.

Vaig arribar a casa, vaig programar la idea, i efectivament, els comecocos anaven exactament on volia que anessin, resolien els laberints sense donar-se cops de cap per les parets. Els comecocos van passar a ser “intel·ligents”.

Vam aprofitar per complicar la pràctica i ficar laberints grans o laberints “trampa” per la demostració que havien de fer als professors. I a l’hora d’ensenyar-la als professors, el comecocos va anar directament als objectius, sense dubtar ni fet cap moviment en falç.

El professor no ens va creure, va dir que era casualitat. Així que vam ficar un laberint creat pels professors, i els comecocos van tornar a resoldre-ho sense cap error.

Evidentment, vam treure Matricula d’Honor.

Des d’aleshores, que tinc els laberints a dintre del cap.

Fa dos anys, estava en una etapa dolenta de la meva vida, i necessitava distreure’m, evadir-me, així que vaig pensar, per què no fas un programa que resolgui laberints pel mòbil?

I dit i fet. Ni que abans de resoldre els laberints, vaig haver d’estudiar com generar laberints aleatoris. Vaig estar uns dies concentrat, quasi a temps complet, fent una aplicació per Android primer creant diferents tipus de laberints, i després resolent-los fins que vaig crear una aplicació que feia laberints i els resolia per android/mòbil.

I em vaig anar auto motivant:

Primer vaig fer laberints petits de 5×5 o de 10×10 per provar. I em vaig dir: els puc fer més grans? I vaig passar a 50×50.

Em vaig tornar a pica … els podria fer de 100×100? Vaig haver de reprogramar i millorar parts del programa, però ho vaig aconseguir.

I els podria fer de 200×200? I quin seria el laberint més gran que podria fer i resoldre? O millor encara, del màxim que em permetés la pantalla del mòbil: un pixel = un camí.

Així que vaig anar fent el laberint cada cop més gran, i anava solucionant els problemes que causava la mida gran. Fins a arribar a la mida màxima que permet la pantalla del mòbil: les parets i els camins d’un píxel de gruix. En el meu mòbil, un laberint de 535×951.

Jocs de Taula

Com ja haureu vist, hi ha certa tònica en alguns dels meus interessos especials: els jocs (d’ordinador), ni que a mi m’agrada més fer-los que no pas jugar-hi.

Aquest és l’interès especial actual, vull dir el més fort.

Va començar de casualitat: dos amics per separat, amb una setmana de diferència, em van dir per fer una partida a un joc nou que tenien: Carcassone.

I aquí va començar l’afició, per dir-li d’alguna manera. Vam començar a quedar de forma regular per fer partides, i cada un ens anàvem comprant jocs nous.

Actualment, en tinc 84. I jocs de tots els tipus: eurogames, jocs d’habilitat, fillers, col·laboratius, etc.

Petita selecció dels meus jocs de taula.

Un altre dia parlaré sobre la relació entre els jocs de taula i l’asperger, i perquè ens agraden tant!

Consell: si un dia no saps de què parlar-me, i estàs preparat per tenir una conversa molt interessant (o un monòleg), pregunta’m per algun dels meus interessos especials.