D’ençà que vaig començar amb el blog, he anat rebent molts missatges, d’altres aspergers com jo, que tenien la necessitat de parlar. De fet, en crear Sóc Asperger, una de les idees que teníem era la de fer una comunitat d’aspergers adults. Per això van crear un fòrum, que no va tenir èxit (ja no es porten els fòrums).
Ara fa unes setmanes, vaig decidir provar de crear un grup de WhatsApp per a aspergers adults. La idea era tenir un lloc de trobada on poder compartir, parlar, però poder-ho fer entre nosaltres, amb iguals, amb tranquil·litat i llibertat. Un grup fet per aspergers adults, per a aspergers, moderat i gestionat per aspergers, i format per aspergers.Continua llegint «Grup de WhatsApp»
Abans de continuar, si busques una pel·lícula emotiva i que mostri el que és l’asperger, aquesta pel·lícula no és per tu.
És una pel·lícula 100% Hollywoodiana, una pel·lícula d’acció (molta acció), on es dóna el fet que el protagonista és Asperger. I malgrat la molta violència, dóna temps a mostrar el que és l’asperger, i alguns moments molt tendres.
El protagonista, Christian Wolff (sí, com el matemàtic i filòsof), va ser diagnosticat d’asperger de petit, i el seu pare va pensar que un entrenament militar l’ajudaria a superar el diagnòstic i les dificultats de l’asperger, per exemple la hipersensibilitat, el bullying, la falta d’habilitats socials, etc.
Per altra banda, fa servir les seves altes capacitats en matemàtiques per forjar-se una carrera com a comptable. Però els seus clients no sempre són de fiar, el que li comporta alguns problemes amb la llei.
Durant la pel·lícula, es van veient quasi tots els trets típics dels aspergers: rutines, assetjament escolar, humor, literalitat, no entendre la comunicació no verbal, etc. Tot això interpretat per un Ben Affleck, que fa un bon paper d’asperger.
L’asperger és important a la pel·lícula?
Sí, és una part molt important de la pel·lícula. Encara més: si el protagonista no fos asperger, no tindríem pel·lícula.
L’asperger es tracta amb exactitud?
Sí. Els trets que es mostren són realistes.
La pel·lícula mostra amb sensibilitat el que és l’asperger?
No, no és el cas! Però el final … millor no dic res més!
Es mostren diferents nivells de l’espectre autista?
Sí, sembla mentida, però surten persones de diferents nivells dintre de l’espectre.
Mi he sentit identificat?
Si, i bastant. Salvant les distàncies, perquè no sóc un expert d’arts marcials ni un assassí múltiple.
Així que li dono 4 spinners de 5, i el segell de “TEA aprovat”.
Això em porta problemes i malentesos socials: la gent del meu voltant no sap quan estic parlant en serio o de broma, si estic trist o content, si estic satisfet o enfadat, etc.
Amb les últimes entrades sobre la discapacitat, he rebut moltes preguntes sobre el tema: com funciona?, com se sol·licita?, que és?
Així que avui explico, el que és i com se sol·licita la discapacitat segons l’administració pública de Catalunya.
Per què una cosa és el que nosaltres entenem en la paraula discapacitat (que pot variar moltíssim de persona a persona), i l’altre és el que és en la realitat, en la societat, o millor dit: el que és la discapacitat segons l’administració pública. A més, és diferent depenent del lloc on vivim, o de l’època que ens ha tocat viure. Així que em centraré aquí a Catalunya.
En la societat que ens ha tocat viure es fa un mal ús de la paraula discapacitat., o millor dit, hi ha com certa fòbia a la paraula discapacitat. Quants cops no hem sentit les frases: “no és discapacitat, tothom està capacitat” o “no tens discapacitat, tothom té capacitats”. Continua llegint «Discapacitat II – Capacitat, discapacitat i incapacitat»
Realitat: naixem sense l’habilitat de mirar als ulls, però ho podem aprendre!
Encara hi ha persones (i psicòlegs) que pensen que si mirem als ulls, ja ens descarta del diagnòstic d’asperger.
La realitat és que, els aspergers, no naixem amb aquesta habilitat innata com els neurotípics, però al llarg dels anys alguns aspergers ho podem aprendre a fer o com a mínim a fingir-ho.
També hi ha aspergers que ho han perfeccionat tant que miren als ulls amb aparent normalitat/naturalitat.
En tots els casos, ens costa un gran esforç fer-ho.
Personalment he après a fingir-ho, quan realment miro al voltant dels ulls. Però és quelcom conscient, he de pensar “ara toca mirar als ulls”.
Sols miro als ulls a persones que conec molt o que tinc molta confiança, i quan ho faig m’aporta poca informació i m’és incòmode. I com més cansat, nerviós o estressat estic, menys puc mirar als ulls o fer veure que miro als ulls.
Divendres passat vaig anar a teràpia, però no vaig poder fer l’entrada, així que la faig avui!
Primer ens vam ficar al dia, on li vaig explicar tots els meus projectes amb “Sóc Asperger”, projectes que li van agradar molt! Tot seguit vam estar treballant les emocions, i vam parlar de la disfunció executiva, entre altres coses. Continua llegint «Teràpia (Abril 2019)»
